Barcelona en núvol

Adéu!

2010-08-29T11:44:00.006+02:00

L'escriptor m'ha fet arribar la següent nota:
"Després de tant temps buscant històries pels carrers de la vostra ciutat. Intentant veure amb els teus ulls, intentant sentir amb la teva pell. Després d'imaginar tal i com tú ho faries, o com crec que ho faries. En definitiva, després de tant intentar ser tú, començo a pensar que m'estic convertint en tú. Trobo fascinant poder viure dues vides, però penso que te n'estic robant una. Això em fa sentir com si fos còmplice d'una gran injústicia, doncs no vull viure una vida que no em pertoca, per genial que sigui. I menys la d'algú que em va fer retrobar la vida que s'allunyava, la que sí em pertocava. Perquè poder tornar a explicar històries ha despertat de nou les il·lusions adormides en aquest profund son que per fi ha deixat de ser malson. Per això, crec que ja ha arribat el moment de deixar d'amagar-me, de tornar a ser jo mateix. D'explicar al món les històries sense utilitzar cap màscara.
Desitjo que com aquell dia qualsevol en aquell bar qualsevol, els nostres camins es tornin a creuar. Llavors seré jo el que t'animarà a continuar imaginant. Fins sempre. El teu amic."

I així és com s'ha despedit l'escriptor que ha compartit durant aquest temps tantes històries amb nosaltres. Els que, com jo, l'heu seguit i esperaveu pacientment l'arribada de noves històries; no patiu perquè segur que aviat el retrobarem en qualsevol estanteria, pantalla, paret o tovalló de Barcelona. Ningú caldrà que ens expliqui que allò ho ha escrit ell, l'escriptor. Fins sempre, fins aviat!!!

La persona equivocada

2010-07-11T18:29:00.004+02:00

Estrany poder el que li havia estat concedit. Només calia que imaginés alguna cosa perquè aquesta es fes real. Un poder que tothom hagués desitjat, però que en mans d'un pesimista com ell feien que en comptes d'un superheroi, el nostre protagonista esdevingués sovint un desgraciat.
Quan ni tan sols era conscient del seu poder ja va començar a patir-ne les conseqüències. Mai hauria d'haver pensar que en Robert podria tenir un accident de cotxe. Mai, encara que hagués begut alguna cervessa de més. Tampoc hauria d'haver pensat en que passaria si la Laia desapareixés de la seva vida. Ni que l'avi Julià no se'n sortiria pas d'aquella.
Tot i començar a ser conscient d'aquest poder mal donat, dia a dia anava deixant rere seu un rastre de desgràcies. Ciclistes atropellats, edificis que queien i enamorats que es separaven sense motiu, però no podia fer res per deixar de pensar. Ningú li podrà retreure que no intentés tenir pensaments positius, no podran dir que no s'esforcés a pensar en un món sense guerres, en que l'Albert i l'Ignasi tornessin a parlar-se, en que la gent deixés de tenir prejudicis i on tothom fos capaç de ser bona persona. Però eren pensaments que no es creia, a més mai era capaç d'evitar que aquests pensaments acabessin derivant cap a altres molt més negres.
És per això que fart de ser el culpable de tantes desgràcies va imaginar com brollaria la sang del seu braç si es tallés les venes. Mai sabrem si va ser un acte de por o d'amor infinit.

I si...

2010-06-10T23:51:00.004+02:00

Que passaria si s'esgotés la imaginació? No podriem seguir somiant (desperts), deixarien d'existir els racons que hem fet màgics i passarien a ser simples encreuaments de carrers. Tornarien a ser segons els segons i minuts els minuts. M'adonaria que ja no existeixes.

Tria la teva història.

2010-05-08T11:21:00.004+02:00

Podeu votar a http://www.bcn.es/diagonal/

A.- En tot el trajecte pel boulevard més conegut del món, "la plus belle avenue du monde", no va gosar dir-li el que portava tan de temps pensant. Potser ara ja no es troba a la ciutat de l'amor, però com la Diagonal, ell també ha canviat. Acàs existeix cap escenari més màgic que la ciutat "més maca del món" perquè sorgeixin els moments que qualsevol desitjaria atrapar...

B.- Ell viatja cantant, ara sí que es canta bé sense tan soroll. Els avis que passegen amb els nets se'l miren i somriuen. Una rumbeta bona, una dels manel i l'última d'Elena. A la tornada, tot de sobte algú s'uneix. Gira la mirada, aquella dolça veu li resulta familiar...

C.- Tot continua igual. Perquè canviar les coses, no és veritat que podrien anar més malament...

Cada matí

2010-05-01T16:12:00.003+02:00

Resulta molt més fàcil desfer-se del llençols i començar un nou dia quan saps que allà fora, com cada matí des d'un temps ençà, estàs tú esperant-me. Allà, sola, inmòvil a la mateixa parada de l'autobús de sempre, mostrant-me el teu somriure tímid i una mirada encissadora amb la que sembles voler dir alguna cosa. En que deus estar pensant? La intuïció em diu que ets d'aquella clase de persones que pots viatjar a través de la imaginació. Que ets capaç d'endinsar-te en el més perfecte (o imperfecte) dels móns, que pots fer que els altres es converteixin en els protagonistes de la teva pel·lícula. Et miro, com cada matí, però avui comprenc que m'encantaria que compartíssim una de les teves històries algun dia. Tant que encara que fós només per un dia et donaria, o millor dit et canviaria, la meva vida. I tan de bo, en aquest dia únic fos jo qui t'alegrés el matí des de la parada, atrapat en el teu anunci d'un famós perfum francès.

La primavera

2010-04-15T22:26:00.002+02:00

Buenos días desde Barcelona. El sol brilla con fuerza, la gente cada vez con menos ropa y más colores se tira por la calle. La primavera ha llegado a la ciudad. Delafé y las flores azules.

La memória

2010-03-23T23:08:00.003+01:00

Va decidir que a partir d'aleshores anotaria tot el que havia de fer en una llibreta. Així evitaria que la mala memòria tornés a jugar-li una mala passada. Però no va enrecordar-se d'escriure "utilitzar la llibreta". Suposo que gràcies a aquest oblit encara m'agrada veure'l. Perquè tot sovint ni s'enrecorda que havíem quedat (i a vegades té raó).

El dia més important de la teva vida

2010-02-14T20:53:00.005+01:00

Quan estava convençut (o millor dit quan l'havien convençut) que aquell anava a ser el dia més important de la seva vida, va decidir que preferia donar un gir a la situació. Va agafar el paper on se suposava que havia de signar, va aixecar la vista per trobar-se aquelles mirades buides dels qui ni tan sols podien imaginar que per un cop el guió es trencaria i tot seguit va girar el paper. La cara del full estava blanca i estava disposat a que ho deixés de ser. Va treure el llapis que sempre duia amb ell i va començar a escriure aquella història que durant tot el dia li havia estat donant voltes al cap. I és així com va néixer el llibre que avui podeu trobar ocupant la estanteria principal a qualsevol de les llibreries de Barcelona: "El dia més important de la teva vida".

Les vides d'un gat

2010-01-14T22:13:00.004+01:00

- Mare, perquè se'l veu tan feliç a aquest gat?
- Perquè diria que encara li queden 5 vides.
- I les altres 2? Què li va passar?
- La primera se li va caure pel balcó i la segona... crec que un dia es va morir d'aborriment.
- Ostres! I a mi, quantes vides em queden?
- A tu encara et queden totes, gateta meva.

"I si us baralleu no podreu esgarrapar, i si us baralleu no podreu desafinar"
Gat-Maria Coma (descobriu-la si encara no ho heu fet!! www.mariacoma.com")

Bufa el vent

2010-01-01T23:22:00.005+01:00

L'any nou porta vent a la ciutat. Un vent que de la mateixa forma com arrenca les fulles velles dels arbres perquè puguin néixer després de nou; s'endú els mals records passats perquè puguin arribar nous moments.
Vent que neteja l'aire. Vent que s'endú els castells de sorra, que fa volar barrets. Vent que ens fa riure quan ens despentina, quan aixeca el vestit d'aquella noia tímida.
Vent que et pica a la cara i et recorda que avançar no sempre és fàcil, que cada pas endavant pot ser un esforç. El mateix vent que t'empeny quan decideixes canviar el sentit.
Vent que s'endú el paper amb el missatge que algun dia, en alguna part, t'arribarà.

Els amics

2009-12-15T22:23:00.004+01:00

Es donà un fort cop al cap que li va fer perdre el coneixement. Uns dies després quan va tornar a trobar-lo tenia moltes visites.

- Com estàs? - li preguntà l'Ignasi.
- Mandarines i turró.

- Com et trobes? - va dir-li l'Eli.
- L'últim de Paul Auster.

- Estàs millor? - va preguntar en Jordi
- Diria que a les dotze.

Quan la Marina va arribar, va trobar-se amb l'Ignasi, l'Eli i en Jordi xerrant sobre les possibles seqüeles del fort cop al cap i especulant sobre el seu estrany comportament. La Marina que l'havia acompanyat tots aquells dies va entrar a la habitació ensumant-se alguna cosa.

- Com estàs?
- Avui em trobo molt millor. I ara encara més.

I no li van caler més preguntes per entendre'l.

Les persones canvien

2009-11-28T11:54:00.006+01:00

- No pots passar-te el dia als núvols- va dir-li la Marta al David. I en David que feia tot el possible perquè la Marta es fixés en ell va deixar d'estar pendent dels núvols.
- On vas amb aquestes pintes? T'hauries de pentinar-. I en David, cada matí es va començar a pentinar.
- No vagis picant de mans pel carrer. No et dones compte que la gent et mira?- I ara ja no pica amb les mans quan escolta música.
- Faràs tard! Sempre perds el temps i després arribes tard-. I en David ja no es para més a les cantonades a imaginar històries entre les 2 persones que estan a punt de topar-se.

Així mica en mica, la Marta s'ha començat a fixar en aquell a qui abans deien David (la Marta sempre havia trobat el seu nom massa comú).

La vergonya

2009-11-12T23:53:00.003+01:00

A la cantonada hi ha un noi que s'amaga un ram de flors a l'esquena. M'agradaria que les flors encara no tinguessin destinatari. I quan passés per davant del noi que s'amaga les flors a l'esquena la persona que necessita les flors del noi que s'amaga les flors a l'esquena, el noi que s'amaga les flors a l'esquena deixés d'amagar-se.

El pardal

2009-10-21T22:43:00.003+02:00

Tothom sap com va acabar la historia del pardal.
Tothom sap que al final, l'Ignasi va deixar que el pardalet disfrutés de la llibertat de ser ocell. Doncs un cop el pardal va recuperar la força a les seves ales, l'Ignasi no volia ni podia retenir-lo. Els dos havien passat molts dies junts, ell el protegia del món i el pardalet li agraïa amb la seva companyia. Molts dies des d'aquell fatídic dia en que un cop de vent l'havia tirat del seu niu.

El que no tanta gent deu saber és que l'Ignasi va enyorar-lo molt, trobava a faltar sobretot la sensació de no sentir-se sol quan es feia fosc. Fins que un dia (o millor dit, una nit), empès segurament per aquesta sensació d'enyorança, l'Ignasi va tornar al prat on havia trobat al pardalet. Aquell dia (o millor dit, aquella nit) l'Ignasi va veure que aquell prat era ple de pardals, ple de flors i d'arbres, ple de vida. I tot gràcies a la lluna plena.

Senzill

2009-09-22T22:34:00.004+02:00

Senzill.
Senzill com un passeig observant les platges de la ciutat.
Senzill com una nit sota la lluna.
Senzill com un somriure.
Senzill com mirar als nens jugant. Sense preocupacions.
Senzill com la llum d'un fanal.
Senzill com un "hola, com estàs?"
Senzill com escoltar una cançó.
Senzill com deixar volar la imaginació.
Senzill com les paraules.
I llavors, perquè ens compliquem tant?

No tens la sensació que no sabem apreciar la bellesa que s'amaga darrera de la senzillesa. Com en el videoclip "puntitos" dels fufü-ai, una autèntica meravella!

concert acústic al Bar Pastis (carrer Sta. Mónica) aquest dijous 24 a les 22:30.

La tardor

2009-09-17T22:30:00.010+02:00

Marxa la calor. Canvien els colors. Vermell, verd, marró, taronja, tots barrejats com si es tractés de la paleta d'un pintor.
Olor a pluja. I l'aigua segueix omplint el bassal. Em pregunto perquè es tan relaxant veure com cau la pluja sobre els bassals.
M'agrada sentir el vent a la cara. Et fa sentir viu. Com trepitjar els bassals mentres corres et fa perdre les pors.
Quan s'ha acabat la tormenta el cel es queda net, s'allunya l'horitzó. Després de la tormenta surt el sol, diuen els vells. Després de la tormenta pots veure més enllà, afegeixo. I més clar. Per això la lluna brilla més que mai. Quin secret deu guardar aquesta nit?
I a tu? També t'agrada imaginar on ha caigut el llamp quan sents un tro?
I els colors segueixen canviant a fora. Mentrestant aquí dins, la teva pell, com aquell arbre, es va posant vermella a mesura que s'acosten els meus llavis. Somrius. Esperem junts l'hivern?

Elena - Plou

El temps

2009-09-04T22:58:00.004+02:00

Cansat de que el temps se li tirés a sobre, de no tenir temps per a res, de pensar que els dies haurien de tenir més hores, i les setmanes més dies. Va proposar-se valorar més el temps i per aconseguir-ho es va fer una llista de "coses a fer per valorar el temps":

1. Obrir el rellotge i treure-li les agulles, després esborrar els números. Seguir portant aquest rellotge i mirar-lo de tan en quan, però veient les agulles allà on la imaginació decideixi.

2. Posar-se uns pesos a les sabates, per poder fixar-se més per allà on passa. "La presa mata".

3. Parar de fer el que sigui que estigui fent cada cop que vegi una bicicleta blava o escolti la paraula guitarra.

4. Després de sortir de casa contar quans núvols hi ha al cel. Si es de nit, mirar al cel i imaginar on es veurien les estrelles o si es veuen canviar-les de lloc i dibuixar mentalment les noves constel·lacions.

5. Quan passi per algun carrer que comenci per B (Bruniquer, Berlin, Bailen...) aturar-se al mig i no tornar a rempendre el camí fins que no passi algú amb una samarreta vermella.

I així fins al punt 25 (que eren els anys que tenia):
25. Afegir un punt cada any que passi. Cada any que passi s'ha d'estar més preparat per a valorar encara més el temps.

El fet és que des de que té el rellotge sense agulles i des de que procura complir aquesta llista, mai ha tornat a fer tard a res. Ell que sempre anava amb el temps just.

"Rellotge fill de puta, es temps que t'has menjat. I el món seguirà endavant."

Serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima?

2009-08-29T11:15:00.007+02:00

- Fas cara d'estar trist.
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.
- Això sembla. Veus aquella muntanya?
- Sí.
- Puja-hi. Abans d'arribar al cim et trobaràs una pedra. Diuen que quan un està trist i s'asseu allà, al cap d'una estona ve algú que t'explica perquè estàs trist i t'ajuda a trobar-te millor.

I així ho vaig fer, vaig posar una ampolla d'aigua i unes galetes a la bossa i vaig començar el llarg camí cap al cim d'aquella enigmàtica muntanya. No era pas un camí fàcil, però la bellesa del paisatge, quasi verge, ajudava a oblidar una mica la fatiga que s'anava acumulant a les cames.
Com va dir l'home, just abans d'arribar al cim vaig veure aquella pedra. Semblava com posada allà perquè t'hi poguesis asseure. Generós detall de la natura. Des d'allà les vistes eren impressionants. Mirant cap abaix podia entendre perfectament el perquè del cansament que sentia.
I així assegut enmig d'aquell meravellós paratge de vistes idíliques, vaig començar a esperar l'arribada d'aquell home (o dona) misteriós. Aquell que m'havia d'explicar el perquè de la tristesa i mostrar-me el camí cap a la felicitat. Quan ja portava una estona esperant vaig adonar-me que a prop hi havia un riu. Escoltava el corrent de l'aigua fluint. Més tard també també em vaig adonar que per allà hi havia algun niu d'ocells, doncs podia notar com piolaven des de la llunyania. Poc després, va ser quan vaig adonar-me que no em calia esperar més. Que la persona que havia d'arribar portava asseguda a la pedra tanta estona com feia que havia començat a sentir el silenci.

Un cop abaix, assegut al banc m'esperava l'home que havia vist al matí.

- L'has trobat?
- Sí
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.

"My heart is broke but I have some glue. Help inhale and mend it with you. We'll float around and hang out on clouds. Then we'll come down and have a hangover. I have a hangover.
Skin the sun. Fall asleep. Wish away the soul is cheap. Lesson learned. Wish me luck. Soothe the burn. Wake me up.
I think I'm dumb or maybe just happy." (Dumb, Nirvana)

(El meu cor està trencat però tinc cola. Ajuda'm a inhalar-la i i l'arreglem junts. Flotarem i ens penjarem als núvols. Després caurem i tindrem una resaca. Tinc resaca.
Despulla el sol. Adorme't. Desitja l'alma, és barata. Lliçó apresa, desitja'm sort. Alleuja la cremada. Desperta'm.
Crec que soc imbècil o potser tan sols feliç.)

La llegenda de les 1000 grues d'Origami

2009-08-17T13:12:00.003+02:00

"Quan la bomba atòmica va caure sobre Hiroshima, Sadako Sasaki va emmalaltir patint una leucèmia. Una amiga seva, li va explicar la tradició de les mil grues de paper (origami): Aquell que aconsegueixi doblegar mil grues rebrà un desig com a recompensa al seu esforç i concentració. Va fer-li una grua daurada i li va donar - aquí hi ha la teva primera grua.
Sadako va morir als onze anys amb 644 grues voltejant al seu voltant; els seus amics i companys van acabar de plegar les mil grues.
Al parc de la Pau d'Hiroshima hi ha una estatua de Sadako amb una grua daurada a la mà. A la base hi ha escrit: Aquest és el nostre escrit, aquesta és la nostra pregària: PAU AL MÓN".

Pots llegir aquest text i contemplar el carrer engalarnat amb figures d'Origami al carrer de la Llibertat durant les festes majors de Gràcia. Pots fer realitat el desig de Sadako dia a dia al teu carrer, sigui quin sigui.

Barcelona en núvol

2009-07-12T14:10:00.010+02:00

L'escriptor és qualificat pels experts literaris com el novelista de ficció contemporani més influent del país. Sense buscar ser etiquetat ell ho ha estat. No li agrada portar cap etiqueta, menys encara quan se n'adona que aquesta no es correspon amb la realitat. Una realitat desconeguda per la majoria de crítics literaris.
El cas és que aquelles històries que escrivia si que eren de ficció quan començava a plasmar-les sobre el paper. Però novel·la rera novel·la, les fantasies que l'inspiraven s'anaven transformant en realitat a mesura que avançava l'escriptura. Com si amb la seva ploma fos capaç d'escriure un tros del destí, tant sovint catalogat com impredictible.
Mentres escrivia "Petons d'odi" va ser quan van començar aquests creuaments entre ficció i realitat. En el llibre, el detectiu Fermí desmuntava els plans de la seva dona amb l'inspector per inculpar-lo en el crim comés per aquest últim. A la vida real, l'escriptor també va adonar-se'n a temps dels plans del seu antic editor i la que era la seva dona per tal d'enfonsar la seva carrera literària amb falses acusacions de plagi.
I així podriem anar trobant paralelismes fins al seu darrer llibre "Els arbres ploren", on s'explicava les extorsions d'una xarxa mafiosa de polítics i empresaris que, aprofitant les seves influències, passaven per sobre de la llei per enriquir-se construïnt urbanitzacions il·legals que venien als capos de la droga a preus desorbitats. Curiosament, el llibre va ser criticat per alguns per ser massa poc creïble. Un any més tard es desmuntava a la comarca de l'autor una xarxa de polítics connectada amb empresaris i extorsionadors. Un guió que per la seva assemblança va portar fins i tot a la polícia a interrogar l'autor. Per suposat, l'autor de ficció desconeixia tota la trama, com va quedar evidenciat davant la polícia.
L'autor de moda ara treballa en el seu nou llibre, no es coneix encara de que tractarà, només se'n coneix el nom, "Barcelona en núvol". Alguns ja miren al cel de la ciutat, altres en canvi treiem el cap per la finestra i mirem al carrer.

Qui vulga dir mentides que òbriga la finesta i mire
i cante el que hi veu perquè el que hi veu no passa.

(Del poema George Grosz de Marc Granell)

BCN BSO

2009-06-11T23:35:00.006+02:00

Si fessin la banda sonora de la ciutat no hi podria faltar aquesta cançó:

I escoltant-la em perdo Rambles avall, m'endinso al laberint del Raval. Un laberint on no existeix la por de no trobar la sortida.
Deixo de sentir el tic-tac marcat pel rellotge, ara aturat. Començo a sentir el bategar del meu cor. I mica en mica el bullici de fora va deixant pas al silenci a dins.
Ja se sap que en aquesta ciutat tots els camins porten al mar. I com em deixo emportar pels camins, arribo al mar. Dubtaves acàs que no trobés la sortida del laberint?
Les oles trenquen per fi el silenci. Em capbusso en aquesta onada que sembla infinita. Però tots 2 sabem que l'infinit no existeix. Tots 2 sabem on acabarà aquest viatge. Tots 2 sabem on començarà el següent.

Una flor entre tantes

2009-06-04T21:52:00.008+02:00

El pare de la Júlia, en Pep, no oblida mai la seva cita amb la flor de la Júlia. La coneix així perquè va ser ella qui, abans de marxar, li va donar la llavor que ara és flor. Volia que pensés en ella mentres la cuidava. I vaja si ho ha fet... i la flor li ho ha agraït de la millor manera que sap, lluïnt un groc radiant que li recorda a la Júlia (en Pep pensa en groc quan recorda la Júlia per la brillantor que desprenen els seus ulls). Un groc tan intens que fa imposible que la flor passi desapercebuda enmig del munt de flors de mil colors que il·luminen la terrassa.

El que en Pep encara no sap, és que quan d'aquí uns anys torni la Júlia, olorarà aquesta mateixa flor i l'olor que desprèn li recordarà l'olor del seu pare, una olor dolça, suau. I una llàgrima caurà dels ulls brillants de la Júlia mentres enyora els moments que no han pogut viure junts. I aquella flor que havia rebut una llàgrima del Pep quan la Júlia va marxar, rebrà una llàgrima de la qui sap que no tornarà a veure més al seu pare. I la flor plena de vida, començarà cada nit a despendre aquest olor dolç, l'olor suau de qui durant tants anys l'havia cuidat com si fos la seva filla.

La plaça del dubte

2009-05-09T10:30:00.009+02:00

En Manel al mig de la plaça del dubte (si és que allò és una plaça i si és que on està es pot considerar el mig) es pregunta si per trobar allò que buscava havia de sortir de la plaça del dubte per davant o per darrera. Però ja no s'enrecordava que hi ha darrera i quan mirava cap a davant els arbres li impedien veure gaire més enllà d'ell mateix.
Davant o darrera. Passat o futur. Aquella petita plaça ha fet que es comencés a preguntar-se a ell mateix. Cap a on havia d'anar. Qui i perquè l'havien dirigit cap aquesta plaça. Volia sortir-se'n, però per on?

L'Elena veu al Manel quiet i s'estranya.
-Que fas Manel aquí plantat??
-Em faig preguntes.
-Això està bé. I que et preguntes?
-Ara mateix?
-Sí
-Doncs si m'acompanyaries a sortir de la plaça dels dubtes?
-Clar!! a on vols anar?
-Al carrer de la felicitat.
Perduda al mig del laberint de Ciutat Vella, la plaça (o carrer) del dubte fa honor al seu nom i genera dubtes des del seu naixement. Diuen els més grans, que quan estaven posant els noms dels carrers; i degut al seu petit tamany, no s'aclaraven si havia de tenir nom o no. D'aquí ve el nom de carrer del dubte, i finalment plaça del dubte.
Passeja't per la plaça del dubte i com en Manel, fes-te preguntes. Només cal que tinguis clar que busques.

Presses

2009-04-08T23:33:00.004+02:00

No cal anar tot el dia corrent, les presses no són bones. A la gent li costa d'entendre, però no pas a la primavera que ha decidit fer-se esperar. I aquesta gent que corre i corre per arribar aviat a enlloc, es pregunta perquè triga tant; perquè la primavera no ha arribat quan li tocava? Crec que ve més tard per donar-nos temps a pensar en ella abans de la seva arribada i d'aquesta manera poder esperar-la. El bo es fa esperar, diuen uns. El bo s'espera amb més ganes, prefereixo pensar.

Seguirem palpitant

2009-03-08T20:02:00.003+01:00

Si haguessim pogut escoltar junts els cors de tots els atletes que diumenge passat bategaven pels carrers de Barcelona, al ritme que imposaven els mítics 42,195 quilòmetres, hauriem pogut sentir de sobte un buit, un silenci enmig del rebombori de batecs. Just en aquell moment veuriem com cau al terra i marxa, deixa la carrera. La carrera més important.

A ell, el corredor anònim que aviat passarà a ser part de la memòria (en el millor dels casos), m'agradaria regalar-li un batec del meu cor cada cop que, corrent pel passeig de circumvalació, passi per allà on el seu cor va deixar de fer-ho. Doncs van ensenyar-me que les persones segueixen vives mentres perdurin en la memòria.

N'hi ha que hi van disfressats tot l'any.

2009-02-21T23:18:00.003+01:00

Pel Passeig de Gràcia un drac baixa xerrant amb la princesa. La princesa fa cara de preocupació, deu estar pensant com li dirà als reis que marxa, que abandona els privilegis de la realesa perquè necessita l'escalfor del drac.
En Batman s'asseu als bancs de la plaça Joanic, sembla que avui ha tingut un dia tranquil i això que juraria haver vist en Joker uns carrers més avall. Quina en deu portar de cap. És possible que estiguin planejant junts la seva propera aventura? És tot un muntatge?
Un paiasso plora perquè li ha caigut el nas, i sense nas també ha marxat la seva veu nasal que tanta gràcia feia als que el sentien cantar quan passaven pel seu costat. Ara la gent ja no riu i ell plora, plora i se li obliden les cançons.
I és estrany que el gat que baixa pel Passeig de Sant Joan camini sobre dues potes, però més estrany és que vagi parlant amb una dona que no sembla per res sorpresa.

"Hi han disfresses de carnastoltes, n'hi ha que van disfressats tot l'any"

La Marina

2009-02-04T22:42:00.002+01:00

La Marina no creia en els desitjos que es demanen després de les campanades de cap d'any, ni en els de després de veure un estel fugaç. Tampoc en els que any rera any li recorden que demani mentres bufa les espelmes d'aniversari. I es que ja feia molts anys que a la Marina no se li complien els desitjos.
La Laura en canvi encara hi creu. Per això, quan passava pel costat de la Marina, li va preguntar que volia que li demanés a la seva carta als reis. Sense pensar-s'ho massa i només per acontentar la Laura, va dir-li que salut i treball. La Laura no entenia perquè no demanava cap joc o cap nina. Li estranyava que ni tan sols demanés el que solen demanar les persones grans com roba o joies. Tot i així la Laura va agafar el boli al seu pare i al final de la carta va afegir salut i treball per la Marina.

Al cap d'unes setmanes (algunes setmanes després del dia de reis), la Marina va veure com algú havia deixat una jaqueta al costat del container, just davant de la cantonada on la Marina hi passa la major part de la nit, o tota la nit quan no hi ha feina. Allà estava aquella jaqueta, com si esperés a ser agafada per algun fredolic amb urgències. La Marina no era fredolica, i tampoc tenia urgencies, però haurieu de saber que li faltava calor, més calor que la que qualsevol jaqueta et pugui donar. Va ser ella qui finalment s'en va endur la jaqueta. I amb la jaqueta va evitar els costipats habituals de cada hivern. Una d'aquestes fredes nits d'hivern, la Marina va veure com queia un estel fugaç. Com ara tornava a creure en els desitjos, va fer allò que havia deixat de fer molt temps enrera. Va tancar els ulls i va desitjar amb totes les seves forces que la Laura tingués una vida molt diferent a la seva.

Predicció

2009-01-24T00:25:00.003+01:00

M'han demanat que et/us recordi que s'acosta una borrasca a la ciutat. Es deixarà veure de nou el núvol?

El retrobament

2008-12-21T15:54:00.003+01:00

Tot i el temps que fa que no el veu, l’Anna segueix enamorada d’en David. Mentres l’espera, es pregunta si encara el reconeixerà quan el torni a veure. Quan a la pantalla de l’aeroport s’anuncia l’arribada del seu vol, el cor de l’Anna batega amb molta més intensitat que segons abans. Comença a ser conscient de l’aprop que està el retrobament, i a mesura que s’acosta li venen al cap totes les vegades que ha imaginat aquest moment.

Surten els primers passatgers del vol. L’Anna està convençuda que en David vindrà amb una maleta ben grossa, carregada de sorpreses. Al cap d’una estona per la porta surt ell. Cabells arrissats, somrient i una mica més prim del que recordava. L’Anna amb llàgrimes als ulls s’esbraona cap a ell i se’l menja a petons.

En Pep torna avui de Nova York on fa uns mesos ha acabat la carrera d’arquitectura. S’ha passat el viatge imaginant què l’espera a la tornada de la seva ciutat. Haurà canviat gaire després de 4 anys? I que en serà de la gent que va deixar enrera ara fa 4 anys? Seguirà en Pep tan bromista com abans? I la Núria? Ha de trucar a la Núria i convidar-la a fer una copa. A passejar altre cop per la Barceloneta i a tornar a improvitzar aquells banys nocturns sota la lluna.

El que mai hagués imaginat, encara que l’avió hagués fet 2 voltes senceres a la Terra abans d’aterrar, és que una noia a qui no coneix el vindria a rebre amb llàgrimes als ulls, es llançaria sobre ell i tot seguit es fondrien en un petó.

Carta al núvol

2008-12-11T22:57:00.004+01:00

Estimat núvol,

Sé que és dur però vull que la nostra relació estigui basada en la sinceritat, per això finalment m'he decidit a escriure't el que em feia tanta por explicar-te. És veritat que ets tú qui m'ha ensenyat a volar i tant de bo ho puguis seguir fent durant molt de temps. I si l'altre dia vaig haver d'agafar aquell avió va ser només per necessitat. De veritat, tú ja saps que per a mi era molt important agafar-lo. I si he de ser sincer, no me'n penedeixo. Espero que ho entenguis doncs a l'altra banda del vol m' esperava ella. Amb la qui tants vols hem compartit.

la samarreta (de la Laia)

2008-11-28T22:30:00.006+01:00

Tota la sala Apolo saltant al ritme de les trompetes. L'Ignasi es fixa en la samarreta de la Laia. Verda, com els seus ulls. Li agrada (la samarreta). S'hi acosta i la mira de més aprop per poder apreciar les formes (de la samarreta). D'aprop encara li agrada més (la samarreta). Veu com (la samarreta) s'acosta cap a ell i escolta un xiuxiueig suau a la orella. No l'enten però la segueix (a la samarreta) i al cap d'una estona arriben al pis de la Laia. Poc a poc comença a treure-li la samarreta (a la Laia).

Una casa de locos

2008-11-19T23:50:00.007+01:00

"La primera vez que llegamos a una ciudad vemos las calles en perspectiva, edificios seguidos carentes de sentido, todo es desconocido, virgen.
Sí, más adelante, habremos vivido en esta ciudad, habremos andado por estas calles, habremos llegado al final de las perspectivas, habremos conocido los edificios, habremos vivido historias con la gente...
Cuando hayamos vivido en esta ciudad, por esta calle habremos pasado 10, 20, 1000 veces. 10 veces 20000 veces.

Urquinaona, Passeig de Gracia, Laietana... Al cabo del tiempo, todo esto nos pertenece porque hemos vivido aqui. Algo así me pasaría a mi, pero aún no lo sabía. Urquinaona, esa palabra que sonaba medio sioux quedaba añadida a la larga lista de palabras antes extrañas que almacenamos en algún rincón del cerebro. Urquinaona se deslizó suavemente al lado de Buenos Aires, de Florida, de San Juan de Luz, de Cuernavaca, de Montecarlo, de Zahara de los atunes... se convirtió en algo normal y familiar.
Después, mucho después, cuando volvamos a París, todos los problemas se convertirán en grandes aventuras, será una tontería, pero, al final, los peores días de un viaje, las experiencias más desagradables, serán lo que más contemos a los demás."

(Una casa de locos - Cédrik Kaplisch)

La curta historia d'un escuradents

2008-11-13T23:07:00.007+01:00

- 2 de cervesses i tres de xoriço!!!!
-Marxant!! De qui és l'hamburguesa??!!! un d'hamburguesa!!!
-Amb formatge i ceba??... Aquí, aquí!!!

Dia rera dia escoltava el rebombori de la gent demanant entrepans, compartint beguda i fent petar la xerrada des de dins del pot on em guardaven juntament amb els altres escuradents. Mentres esperava ser agafat per un dels clients de la xampanyeria he pogut apreciar milers de petites històries. He vist com vosaltres, humans, deixave-ho de comportar-vos com robots programats per aprofitar el temps, serà això la calor humana? També he vist com desconeguts banyaven la seva vergonya en vi escumós abans de perdre-la. He vist abraçades, brindis, petons. He descobert com canvieu quan us sentiu agust.
I alguns deveu pensar que ara que per mi tot s'ha acabat, hauria d'estar trist. Al terra, continuament trepitjat i sense captar l'atenció ni tan sols d'aquells que, una mica deprimits, proven d'allunyar-se de tanta alegria mirant cap aquí abaix. Però haurieu de saber que moments abans he saborejat els llavis més suaus de tots els que han entrat avui a la taverna. Quants de vosaltres us haurieu canviat en aquell moment per mi? Tot i sabent que estaveu destinats a acabar al terra, trepitjats, ignorats.

Per la nit

2008-11-02T23:15:00.004+01:00

Feia dies que no et veia. Massa dies sense sentir la teva presència. Creu-me quan et dic que deambular pels carrers sense tú no és fàcil, de veritat.
Però aquesta nit he sortit a córrer i m'has sorprès. Quan menys t'esperava, allà estaves esperant-me tú. Corria i corria i per més metres que avançava allà seguies. Tan lluny o tan aprop com sempre, doncs tots dos sabem que la distància és relativa. Has tornat per recordar-me que amb tu la foscor és menys trista. Amb tú, lluna que il·lumines les nits dels solitaris.

Verds o blaus?

2008-10-22T22:39:00.008+02:00

Els que soleu passejar pels voltants de la parròquia de Santa Maria del Mar, potser haureu passat alguna vegada pel carrer de les Mosques . Diuen els vells que és el carrer més estret de la ciutat. I de veritat que quan t'hi trobes enmig no tens la necessitat de medir-lo per adonar-te'n que no diuen cap bajanada.
Un d'aquests vells em va explicar que allà hi vivia una noia molt estranya. Em va dir que era una noia molt maca, de cabells negres i ulls molt clars, tan clars que no podies afirmar amb certesa si eren blaus o verds. Que feia tan goig de veure-la que hi havia qui deia que la seva presència era capaç d'il·luminar aquell carreró, on el sol hi passava molt més fugaçment que als altres carrers. Però que ara ja feia més de vint anys que ni ell ni ningú l'havia vist. Tot i així, la noia seguia allà. Ho sabia perquè cada nit, sense que ningú la veiés, baixava una cassola amb llet pels gats del carrer. El mateix que abans feia cada matí abans de marxar a la universitat. Per moments se'm va escapar el riure pensant en com els gats podien trobar aquest carreró tan petit i amagat. Ell no se'n va ni adonar i no parava d'explicar-me més detalls. L'home estava ben convençut que aquella noia tenia una enfermetat que no li permetia veure la llum del sol, que ho havia vist en una pel·lícula. M'imagino que es devia referir a "Los Otros".

La veritat és que no li vaig donar gaire importància a la conversa amb el vell fins uns dies després. Ulls clars i cabell fosc. Com aquells ulls que uns dies abans havien marxat quan més aprop els havia tingut. Com aquells ulls que, tot i haver-los tingut a tocar, no era capaç de saber si eren blaus o verds. Era una bogeria, no podia ser perquè el vell parlava d'una noia de vint anys enrera. Però a vegades, per sort, les coses les fem sense pensar. Vaig encarar el camí cap al carrer de les Mosques. No el trobava, ja començava a pensar que no existia el carrer, que no havia estat més que un somni. Quan vaig veure com un gat s'esmunyia per un carreró que m'havia passat de llarg. Vaig tornar enrera, i recordo com se'm va encongir el cor quan la vaig veure. No vaig trigar massa en lligar caps. Ella també em va veure, s'acostava cap a mi. Poc a poc, donant-me l'opció de fugir. Com si ella també sapigués que havia lligat caps. Però no vaig dubtar, vaig esperar que s'acostés. També vaig deixar que em baixés el coll de la camisa. No vaig fer res quan hi acostava els seus llavis, ni mentres sentia com mica en mica m'anava quedant adormit. Al despertar-me la seva mirada m'estava esperant. I a l'obrir els ulls per fi ho vaig poder veure clarament. Eren verds.

Barcelona en paraigua

2008-10-12T22:57:00.006+02:00

Plou, fa uns dies que no para de ploure. I per si a algú encara li quedava algun dubte de que la tardor havia arribat a la ciutat, el vent també ha decidit venir de visita. Tremolen les branques dels arbres, i si un s'hi fixa pot escoltar com xoquen les unes amb les altres.
Des de la carretera de les aigües es pot veure com la foscor envaeix el cel. Tot és gris i em sembla estar presenciant la fi del món, o almenys la fi d'aquesta ciutat, quan de sobte un fort cop de vent fa que el paraigua s'aixequi molt violentment. No m'oposo a la força del vent; és més, deixo el meu cos mort i en pocs segons els meus peus ja no estan enganxats al terra. No m'ho puc creure, estic enlairant-me. Sense cap tipus de control i a batzegades, però estic volant. Com si d'una fulla es tractés vaig allà on determina el vent, sense rumb.
Al principi avançava lentament, però desde que aquell corrent m'ha enlairat encara més amunt vaig a una velocitat tan alta que fa que atravessi el barri d'Horta i el Carmel sense quasi bé adonar-me'n. Tinc el temps just per situar el passeig de Gràcia i després veure com les Rambles avui s'han buidat d'estàtues humanes, de gent passejant i de turistes prenent cervesses a les terrasses. Fixo la vista en l'estàtua de Colom, sembla que em vulgui indicar la direcció cap a on em portarà el vent i per primer cop sento por. No vull abandonar la meva ciutat.

No és el que sembla

2008-09-26T23:33:00.010+02:00

En Josep freqüenta les zones més cools de la ciutat. Cada divendres sopa a un restaurant japonès del Born. 25 euros el plat, però en Josep s'ho pot permetre. A més, com el servei és bo, els hi acostuma a deixar una bona propina. Després sol anar a un bar petit però acollidor del mateix barri on queda amb uns amics tan moderns com ell. Allà solen petar la xerrada ambientats amb el més guay de la música indie-pop de la escena underground de la ciutat. Avui li ha tocat pagar la ronda al Josep, 3 cervesses (per suposat d'importació) i un mojito pugen 22 euros. Entre tots quatre han acordat que com avui estaven cansats canviarien la idea de Luz de Gas per anar a veure la pel·lícula d'aquell director coreà que recomenaven a la guia cultural de la ciutat. Com tenen una hora de marge van tirant xino-xano cap als cinemes. Tot i així a mig camí els hi entra set. En Josep veu un venedor de cervesses a la cantonada:
- ehhh! 4 cervezas amigo. ¿Cuanto cuestan?
- 1 euro y medio cada cerveza. 6 euros.
- No, no. Sabemos que las vendes por 1 euro. 4 euros máximo.

Bé, i aquesta era la història per colar la que possiblement sigui la meva cançó preferida. Varietat de ritmes, ska i tocs de punk barrejat amb un ritme enganxadís més tropical i una lletra que diu coses.

Kolore Bizia - Negu Gorriak

VISTA LA CANTIDAD DE COLORES,
A ALGUIEN SE LE OCURRIÓ GRITAR: COLOR UNIDO!
Y ENTONCES A UN DESPISTADO SE LE OCURRIÓ QUE TENÍA QUE
COMPRARSE UN JERSEY DE BENETTON, DE VERDAD.
PERO SI ME PREGUNTAS CUÁL ES MI COLOR FAVORITO
YA SABES CUAL VA A SER MI RESPUESTA: COLOR VIVO.

TODOS LOS COLORES CONTRA EL FASCISMO
COLOR VIVO CONTRA LA XENOFOBIA
TODOS LOS COLORES CONTRA LA FALSEDAD
COLOR VIVO

Al tren

2008-09-17T23:14:00.005+02:00

Curiosament, avui m'assec mirant enrera, vull dir, en la direcció contrària a la que avança el tren. Serà el meu inconscient el que m'ha fet seure així? I, en comptes de continuar el capítol del llibre que havia deixat a mitges aquest matí, em trobo rumiant en perquè m'he assegut mirant endarrere.
Podria ser que l'inconscient m'estigui avisant de que em fa por mirar cap al futur i per això prefereixo mirar enrere. Encara que també em podria estar dient que sovint donem passos cap endavant sense tenir en compte el que ens queda enrera. Què sovint ignorem qui o què ens ajuda a fer aquests passos.
O qui sap si serà la meva manera de protestar contra aquesta societat. Una societat que premia aquells que avancen, encara que sigui trepitjant als altres i, per aquesta raó, decideixo revelar-me mirant enrere i no pas endavant.

Serà per qualsevol d'aquestes raons o perquè eren els únics seients que quedaven lliures.

El desert

2008-08-25T22:35:00.006+02:00

Noto com la sang em regalima per la cara, però no sé si em baixa del nas o si és la sang que se m'ha anat acumulant a la boca. Tot i així, no noto mal a la cara. Deu ser perquè les primeres patades han estat a les costelles i em fan un mal tan intens que camuflen qualsevol altre dolor. M'atreviria a dir que m'havia quedat inconscient més per no haver de soportar aquest mal tan terrible, com si se m'esquerdessin les costelles una a una, que no pas dels reiterats cops al cap.
Gasto les poques forces que em queden provant d'aixecar-me, però les cames em fallen. També em fallen els reflexos i la cara s'emporta tot l'impacte contra l'asfalt. I això fa que enyori la suau terra del desert. Segons després tanco els ulls i pel cap em passen les imatges de quan era petit i cantavem amb els amics a la sortida de l'escola, de quan era més gran i acompanyava a la mare a buscar aigua al pou. De les terres que cultivava amb el pare, del Jamal parlant-me sobre les seves experiències a Europa. Mica a mica deixo de sentir dolor. Provo ara d'obrir els ulls, però ja no puc. Tot és fosc.

Ho sé

2008-07-31T21:48:00.004+02:00

Espero que el semàfor em deixi travessar. A l'altra banda la Núria també espera pacientment que es posi verd.
Quan això passi sé que començarà a creuar com si no m'hagués vist. Sé que me la quedaré mirant i que pel cap em passarà la idea d'aturar-la. Sé també que ella tot i fingir que no m'ha vist desitjarà que adverteixi la seva presència. Sé que per uns instants la meva imaginació em farà volar amb ella pel cel d'aquesta, la meva ciutat. I sé que mentrestant ella pensarà en els moments que podriem passar plegats.
Sé que quan ja hagi travessat, quan estigui camí del port, me'n penediré de no haver-la aturat. Com també sé que ella, just abans d'arrivar a les Rambles, no entendrà perquè ha tornat a fingir que no m'havia vist.

Pallasso

2008-07-27T14:55:00.002+02:00

La nena veu desde la vorera com les llàgrimes destenyeixen mica a mica el maquillatge del pallasso, descobreix que darrera la pintura s'hi amaga el rostre trist, desconsolat de l'home que fa poc ha deixat de ser pallasso.
Perquè està plorant el pallasso?
Perquè no somriu la nena?

Patia

2008-06-23T19:33:00.006+02:00

És pobre sabeu. Sí, pobre. D'aquells que quan tenen sort poden dormir als caixers. I fins fa poc l'home pobre patia perquè no tenia res. Però no penseu pas que patia per ell, la seva situació és la que és i, amb el pas dels anys ja la té més que assumida. Patia per no tenir res per oferir. Per no poder donar res a ningú, ni tan sols a aquells que encara són més pobres que ell, aquells que lluny d'aquí lluiten per poder ficar-se algo a la boca.

Això era abans que de tan veure com tothom pensava sobretot en si mateix, per inèrcia (o per mimetisme) comencés a no patir tant.

Sigilós

2008-06-11T23:09:00.004+02:00

Sóc tan silenciós que us asseguro que si no tinguessiu els ulls ben oberts no sabrieu que estic al costat vostre. I aprofito aquesta habilitat per passar desapercebut, observar el que m'envolta sense que la meva presència perturbi allò que observo.

Un dia vaig decidir treure'n profit. Hi ha qui neix per ser pintor, altres per ser futbolista i és evident que jo he nascut per ser lladre. Al principi he de reconéixer que em feia una mica de vergonya, però mica en mica se m'ha passat i ara dic sense embuts que no m'estranyaria que fos el millor lladre que hi ha sobre els ciments d'aquesta ciutat. No ho dic per fanfarronejar, doncs puc presumir que al llarg de la meva carrera encara mai m'ha calgut sortir per potes. Simplement agafo el botí i deixo que tot continui el seu camí, com si jo mai hagués estat allà. El fet de treballar en una ciutat amb tan moviment i soroll encara em facilita més la feina.

I si avui m'he decidit a escriure això és perquè si algun dia trobeu a faltar alguna cosa penseu en mi. M'agrada que es reconegui la feina ben feta.

Vampire Weekend

2008-05-18T16:00:00.003+02:00

Bons i originals.
A-Punk (Vampire Weekend)

el dia 29 de maig els tindrem per aquí.

Sorpreses

2008-05-09T23:48:00.005+02:00

Fa molt de temps que no actualitzo el blog. Avui és un bon dia per fer-ho, a fora el temps és gris i no ve massa de gust sortir a fer un volt. Sec davant del teclat esperant caçar alguna idea. No n’arriba cap. Posaré música, una mica d’Amparanoia m’animarà. Quina llàstima, oi? L’Amparanoia plega, diu que ara serà Amparo. Aviam que en sortirà... espero que ens segueixi sorprenent. Clar!! Sorpreses! Com no hi havia caigut... A qualsevol racó de la ciutat n’hi pot haver. Per exemple a l’estació de Sants. Què podria passar? Potser que una noia es trobés el paraigües que li havia deixat a un noi amb qui per desgràcia seva (o dels 2) no s’havien retrobat mai més. La noia llavors buscaria desesperadament al noi. No el trobaria, però ella com no vol tornar a deixar-lo escapar (tot i que en realitat el que té por de perdre és la idea que té d’ell), s’asseuria al costat del paraigües amb l’esperança que el noi recordés que se l’ha deixat. A fora hi plouria, com avui. Així és més fàcil de creure que el noi trobi a faltar el paraigües. Aleshores seria bo trencar el guió típic. No sé, podria dir que qui ve a buscar el paraigües és una altra persona. Algú que un dia de pluja va equivocar-se de paraigües al sortir d’una botiga. I aquest algú també el podriem convertir en algú especial, ja se m’ocorrirà mentres vagi escribint...

Quan la Núria va veure el paraigües el cor se li va accelerar. En tota la ciutat no podia haver-hi un paraigües tan estrambòtic com aquell que ara reposava al paraigüer de l’estació de Sants. Feia temps que no el veia, exactament el mateix temps que feia que no havia tornat a veure l’Albert. Es preguntava si...

Amparanoia - El destino

Un passeig

2008-04-27T23:08:00.004+02:00

Al carrer dels petons una parella es discuteix.
Al carrer de la lluna la gent es refugia de l'escalfor del sol.
Mentrestant, a la plaça del Sol s'espera l'arribada de la nit per començar la gresca.
Quilos de ciment al carrer de les flors.
I a la plaça de la Revolució els joves asseguts al banc.

Sovint em sento atrapat.

2008-04-06T11:40:00.004+02:00

Recordo com estava sol al vagó, envoltat d'un silenci que només el trencava aquell soroll tan típic que fa qualsevol tren al passar sobre les vies. Tra-tra, tra-tra... així mica a mica els ulls van anar tancant-se, fins caure en el món al que diuen que hi arribes quan dorms.

Merda, m'he quedat dormit i no sé pas quina és aquesta estació, no em sona haver-la vist mai abans. Salto cap a fora del tren sense pensar-m'ho dues vegades i em trobo altre cop sol, però ara enmig d'una andana que no reconec, no recordo haver-la vist mai. La llum és tènua, suficient com per veure que enlloc hi ha cap tipus de cartell que m'ajudi a esbrinar on soc. El cor se m'accelera al mateix ritme que els meus pasos busquen alguna pista per saber on em trobo. Crido, torno a cridar amb més força sense cap altra resposta que el meu propi eco. El cor encara més accelerat; el neguit fa que ni me n'adoni que ja estic corrent. Pujo per unes escales mecàniques aturades des de fa ves a saber quants anys. Pols, kilos de pols per tot arreu. Des de dalt de les escales la vista que tinc de la estació es fantasmagòrica. Deu ser per això que instintivament torno a mirar endavant, buscant desesperadament un raig de sol, un rastre de vida. Els passadissos semblen ara laberints i tinc la sensació d'estar fent cercles. M'aturo, miro endavant i endarrera, a la dreta i a l'esquerra. Sembla que per les escales que hi ha al final del passadís no hi havia passat encara, vaig cap allà mentres una gota de suor freda ressegueix poc a poc el lateral de la meva cara. Per fi! Al fons sembla que intueixo una sortida. Em dirigeixo cap a ella quan una sirena comença a sonar amb força, segons després una multitud de gent baixa per aquella sortida. El silenci queda definitivament trencat pels motors dels avions que sobrevolen la ciutat. Sento un gran espetec prop meu. Tremolant, mort de por, tanco els ulls.

La belleza está en la cabeza

2008-03-27T23:07:00.005+01:00

Cada vez son más los que difunden por las paredes de esta ciudad que "la belleza está en la cabeza". Y tienen razón, porque la más grande de las bellezas permanece escondida de aquellos ojos ciegos de tanto querer mirar. Como cuando el sol te deslumbra, privándote así de ver todo lo que su luz te hubiera permitido percibir de no haber sido tan osado.

La belleza a la que creo se refieren ciertamente no es superficial, pero eso no significa que no la podamos percibir. Puedes apreciarla cuando escuchando a esa persona que te reserva su belleza le entiendes incluso sus silencios. También cuando le ves a pesar de tener los ojos cerrados, o cuando sientes sus caricias sin tocarte. Pero mucho más importante que cualquiera de estas cosas, si queremos encontrar esta belleza escondida en la cabeza, es entender que ésta la encuentras sin buscar porque es ella quien te busca a ti.
Lástima aquellos que crean haberla visto con sus ojos porque difícilmente a ellos les buscará jamás.

Sueños de sirena

2008-03-16T22:51:00.004+01:00

Les petites coses, les que una a una podrien passar desapercebudes però que totes juntes mouen les nostres vides i fan que siguem com som.

M'han fet pensar en una cançó de la Pegatina. Millor dit en la lletra d'una cançó de la Pegatina, surrealista, com la vida mateixa.

Sueños de sirena (La Pegatina)

Sueños de sirena que se caen por la escalera de un viejo petrolero sin pudor.
La mujer en el balcón quiere tener ventilador antes de tirarse contra el suelo.

Y la luna sonríe mientras mira las grandes tonterías que hacen útil mirar
Y la luna sube la marea para que ahoguen sus penas los hombres en el mar

Con la garganta rota de intentar morder las moscas de vinagre por quererse aliñar.
Y tras la ventana donde el ciego ya no anda siempre queda aire que respirar.

Tras los matorrales hay conejos infernales que siempre piden más de lo que dan
Las niñas de la plaza más calientes que una plancha seducen al bastón del jubilao.
Esas viejas motos que se mecen con nosotros en esta humana tierra de robots.
Unas garrapatas con todas sus artimañas marcan territorio en un bull-dog.

Juno

2008-03-05T22:33:00.004+01:00

Típica tarda de diumenge: A la ràdio "carrusel deportivo", a la tele el panorama no és gaire esperançador tampoc (a aquestes alçades em sembla que ningú ho posa en dubte). Prou cansat com per descartar la idea de llegir. I ja no parlem de fer feina; es podria dir que en això de descansar al setè dia, jo com tants altres tenim un comportament d'allò més catòlic. Serà per fer-nos perdonar tots els pecats comesos els sis dies anteriors?

Una recomenació per trencar aquestes típiques tardes de diumenge és anar a veure Juno. Una pel·lícula divertida, molt original i amb alguns detalls de "películ·la mereixedora d'entrar a la llista de pelis per tornar a veure".

La banda sonora per si sola ja mereix l'entrada de cinema. Com diu l'actriu que interpreta Juno "és la banda sonora que escoltaria Juno". I no s'equivoca. Com a mostra un botó, bé un boto en forma de cançó.

Anyone Else But You

Tu ets una amant a mig temps i una amiga a temps complert.
El mono sobre l'esquena és l'última moda.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Et faig un peto al cervell a la sombra del tren
Et faig un peto poc pràctic, el meu cos es mou d'un costat a l'altre.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Aquí hi ha una esglèsia i aquí està un campanari.
Nosaltres segur que som macos per a dos persones lletges
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Les pedres em perdonen, els arbres em perdonen,
doncs perque no pots perdonar-me.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Jo trobaré la meva puta al teu cotxe
amb el meu mp3, DVD, i la funda arrugada de la guitarra
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Adalt, abaix, esquerra, dreta
Només perquè timem no vol dir que no siguem llestos
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Sempre tractant de mantenir-ho real,
ara estic enamorat de com tu et sents.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Tots dos tenim feliços i brillants rampells de ràbia.
Jo vull més fans i tu més escenari.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Sense paraules

2008-02-23T14:29:00.008+01:00

Sovint es quedava sense veu. A vegades es quedava mut per la por, altres era alguna sorpresa el que l'impedia parlar, i altres simplement perdia la veu sense cap motiu aparent. Va ser després de l'ultima fugida de veu quan va decidir que aquest fet no el tornaria a deixar sense paraules. Va agafar un llibre i unes tisores i retallà primer les pàgines, per tot seguit retallar les linies que formaven les paraules que s'anava guardant a les butxaques: El - nen - estrella - Oscar - Wilde - un - cop - dos - pobres - llenyadors - tornaven - a - casa - per - una - gran - pineda - Era - hivern - i - feia - una - nit - de - fred. Fins arribar a l'última plana d'aquell petit llibre que tantes vegades s'havia llegit. Ensenyà - amor - bondat - i - caritat - i - al - pobre - li - donà - pa - i - roba - al - despullat - i - va - haver - pau - al - país.

Unes setmanes després quan la veu li va tornar a marxar va poder posar a prova la idea que havia tingut.
-Que et passa? - li preguntà la pastissera, estranyada.
- no - tinc -la paraula veu no sortia en aquell conte - l'- he - perdut .
-No sé que vols dir-me.
-no - puc - contestar - buscar - pero - no- trobo - . - jo - tinc - bona - idea

Les paraules de tot un llibre sencer omplien les seves butxaques i tot i així li'n mancaven tantes... Això va ser el que l'impulsà a repetir el mateix procediment que havia fet amb aquell conte d'Oscar Wilde amb molts i molts altres llibres. A partir d'aquell dia es va passar llargues hores llegint, rellegint i tornant a llegir els llibres que després li servien per afegir noves paraules a la seva col·lecció de paraules. Una col·lecció que llibre a llibre es va anar ampliant fins a arribar a tenir moltes més paraules de les que qualsevol de nosaltres coneixem.

Han passat uns quants anys des de que va començar a guardar paraules, però encara aquell noi (que ara ja és un home) segueix llegint. Buscant noves paraules per retallar i afegir a la seva col·lecció perquè l'angoixa la idea de quedar-se sense la paraula que necessita.
Si algun dia decideixes acostar-te al barri del Fort Pienc, a prop de l'Arc de Triomf, el pots arribar a veure. Amb un llibre entre les seves mans. Buscant paraules.

Amb el cap ple d'ocells

2008-02-14T23:20:00.005+01:00

Confossos per les temperatures tan estranyes, han escurçat les seves vacances africanes els primers ocells que arriben de nou a la ciutat.
Pots anar-los a rebre, al costat de la platja. I mentres volen, pensar en el que deia el pare de la Binta. Deia que hem d'aprendre del comportament dels ocells, que eren tan intel·ligents perquè prenen la millor part del nord i la millor part del sud.
Després tancar els ulls i començar a volar amb ells. Deixar fluir els pensaments per cercar el millor de la teva imaginació. Sentir-se ocell. Sentir-se lliure.

Es busca

2008-02-06T23:47:00.000+01:00

Tants fulls escrits amb el llapis que ara he perdut. Sense ell no sé trobar les paraules, les idees es perden i les històries passen desapercebudes.

De veritat que he fet tot el que està a les meves mans per trobar-lo. L'he buscat per tot arreu on hem estat plegats. Ni rastre pel barri de Gràcia, ni a la Barceloneta, ni al Gòtic. Tampoc en saben res d'ell a les Rambles o al parc de la Ciutadella. I quan m'acosto preguntant a cadascuna del munt de cafeteries que hem visitat, solament obtinc llargues.

Arribats a aquest punt no em queda cap altre recurs que involucrar al màxim de gent en la seva busca. Us podria dir que és un llapis escarransit i de color vermell, a primera vista, un simple llapis vell. Però és quan està a les mans que es fa diferent a la resta dels llapis. No, no canvia pas de color ni de forma. El que sí canvia és la percepció del qui l'agafa. Així pots arribar a veure més enllà d'on arriba la vista , de percebre allò que sovint passa desapercebut. Si el trobeu, entendreu el que vull dir en pic el tingueu entre les vostres mans.

Sé que no tinc gaires possibilitats de retrobar-lo. I comprenc que de la mateixa manera que un dia va arribar a les meves mans avui pot estar a les mans d'algú altre.

Em pregunto si haurà arribat el moment d'escriure en boli. De fer que, a partir d'ara, els fulls quedin marcats per sempre, lluny de la goma de la memòria.

Per tot això, només em queda per afegir que es busca boli.

Farrah

2008-02-03T16:07:00.000+01:00

Segur que la majòria no haureu sentit mai a parlar de Farrah. Jo tampoc fins fa ben poc, i ara ja hi estic enganxat...

Un petit tastet amb aquest videoclip gravat sobre un altre núvol. És molt original, ja que està animat a partir de 9400 fotos individuals.

FARRAH - Fear of flying (Cut out & keep)

"But one day I'll get away and see the life I could be living. Make a change, get on a plane because there's so much I've been missing. When I get over the fear of flying."

Estimar-se a si mateix

2008-01-29T22:10:00.000+01:00

Vaig acostar-me a escoltar aquella àvia asseguda al banc de la plaça Orfila. Amb la seva veu suau havia aconseguit captar l'atenció de tots els marrecs que fins feia ben poc donàven patades a una pilota, en un intent desorganitzat de partit de futbol.
Els explicava que feia molt i molt temps hi havia un noi que s'asseia dia sí dia també en aquella mateixa plaça on ara estaven ells. Deia que feia tant temps que encara no existia el banc on estaven asseguts, ni l'ajuntament del barri, ni el Palomar, ni res del que ara podien veure. I mentres els nens i nenes que l'envoltaven es miraven la plaça de dalt a baix, els hi va dir que aquest noi, que cada tarda estava sol, assegut al terra de la plaça, no volia tenir amics ni amigues.
La nena del vestit rosa la va interrompre - "Perquè??" - doncs no li entrava al cap que algú no volgués tenir amics ni amigues. L'àvia llavors se la va mirar i li va dir que estava sol per por. Perquè tenia por de fer amics. Es pensava que ningú l'entendria, que era tan avorrit que ningú voldria estar amb ell i que era tan ruc que tothom se'n riuria d'ell. A més -va afegir- quan algú intentava acostar-s'hi ell s'allunyava ràpidament, no volia que vinguesin a fer-li burles.
Tot seguit l'àvia allunyà la vista de la nena i mirà cap a tots i totes per dir-los que era tan pobre l'amor que el noi sentia cap a ell mateix que fins i tot va cridar l'atenció dels déus. Només ells coneixien el gran valor que atesorava dins seu. Però ni tan sols ells podien saber el perquè no volia estimar-se, perquè no apreciava totes les virtuts que tenia, que no eren poques.
Els va dir que alguns anys més tard aquell noi va morir. La gent de la vila- recordant el passat de l'actual barri de Sant Andreu- deien que havia mort de pena. Però no sabien que els déus no havien oblidat al noi. Així van decidir que, excepcionalment, el reencarnarien en un noi i en una noia alhora. I que escriurien en el llibre dels destins que en alguna o altra vida les 2 parts es tornesin a trobar per, aquest cop sí, apreciar totes les seves virtuts. Per estimar-se. Per estimar com mai ningú havia estimat encara.

Podria haver estat el final de la història, però l'àvia va suavitzar llavors encara més la seva veu. I va dir-los que aquestes dues parts poden estar ara a qualsevol lloc. Qui sap si encara s'han de trobar. Qui sap si no era algú d'ells.
Quan l'àvia semblava haver acabat de xerrar, la mateixa nena que abans l'havia interromput se la mirà entusiasmada i li va preguntar que si fos ella una de les dues meitats com sabria on era l'altra. L'àvia va deixar una pausa i amb tendresa li va dir: "Tard o d'hora te n'adonaràs". I ara sí, l'àvia es va aixecar i enfilà el camí de retorn. Allunyant-se poc a poc, com totes les àvies.

Elecciones generales

2008-01-26T11:32:00.000+01:00

"Yo siempre he defendido y defenderé la libertad. La libertad de escoger"
"Creo en un mundo sin fronteras, porque todos somos personas de un mismo mundo. Las fronteras son barreras artificiales"

Qui és que ho ha dit? Noam Chomsky?, el subcomandante Marcos?, Manu Chao? . Hauria jurat que qui hi havia darrera la pantalla pronunciant això era en Mariano Rajoy. Serà que necessito dormir una mica més... Bona nit, ja em despertareu quan s'hagi acabat tota aquesta farsa que munten cada quatre anys.

Visions

2008-01-18T22:35:00.000+01:00

Havia vist en centenars de películes al protagonista fregar-se els ulls per esbaïr les visions que tenia. Impulsivament, decideixo imitar-los, però no obtinc el mateix resultat.
Hauria jurat que aquest camí ample i frondós pel que em trobo era abans la Gran Via. Segueixo caminant fins a topar-me amb un riu que passa just per on la meva ment hi situa el carrer Sardenya. El segueixo cap amunt, no hi ha rastre de vida humana. Tampoc allà on, si la meva orientació no falla, hi hauria de trobar la Diagonal i on em torno a topar amb un altre camí. Aquest cop més ample i sense gaire vegetació. Allà prenc la decissió de seguir els carrers, ara convertits en camins, que m'acostin al Tibidabo.
Tot i que m'ho esperava, no puc deixar de sorpredre'm quan em trobo davant la muntanya. Encara que el sol faci estona que ha deixat de brillar, no puc evitar que la suor empapi la meva pell a mesura que vaig pujant les rampes que m'acosten al final del camí. Però no m'aturo, tinc una necessitat irracional d' arribar adalt. Quan per fi tinc la cima a tocar corro cap a ella. No trigo massa a arribar-hi. Alço la vista i miro avall. Veig llums, carrers, edificis il·luminats... Em frego amb força els ulls.

Correr

2008-01-13T19:32:00.000+01:00

Va mirar el rellotge penjat a la paret, i sense temps per observar l'hora que marcaven les agulles, va marxar. Sabia que havia arribat l'hora. Havia de ser ara el moment de travessar la porta, sortir a fora i deixar-se endur per l'aire.
Així gambada a gambada va anar recorrent els carrers del seu barri. Carrers estrets on la llum del sol no ha gosat perturbar la fredor i la calma que s'hi pot respirar durant el dia, i en els que la foscor de la nit sembla trobar-s'hi còmoda.
I tota la gent que ha arribat atreta per aquesta fredor i per sentir-se lluny de la llum, el mira a ell. Però ell no s'atura, segueix corrent pels carrers. Sap que d'un moment a altre ho trobarà. Llavors per fi coneixerà que és això que està buscant, això que està a punt de trobar.

CORREN - Gossos amb Dani Macaco

"Difícil descobrir qui soc avui. Una gota em cau mentre un altre em treu la set.
Plou i fa sol alhora. Tomba la bala que m'apuntava, era la meva i jo mateix em disparava. Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma, no s'esborren. Em conformo en mirar-me, mirar-me de dins cap a fora."

2008 Bons propòsits

2008-01-01T22:32:00.000+01:00

1.- Viatjar:

Agafar el núvol sol o acompanyat i disfrutar del seu vol.
En cas d'haver-se de desplaçar per terra, ser respectuós amb l'aire de tots.
Caminar per plaer i no per necessitat.
Sentir l'aire, el gust de viatjar sobre 2 rodes.
Descobrir que hi ha vida més enllà d'aquesta ciutat.

2.- Divertir-se:

Treure el nen o nena que duem a dins.
Riure, riure's de tu, riure's dels qui es riguin de tu.
Trobar els bons moments, fins i tot quan semblin estar amagats.

3.- Somiar:

Somiar desperts.
Somiar que les utopies són possibles i no despertar-se mai d'aquest somni.
Regalar somnis a aquells que no en poden tenir.
Apreciar quan els somnis es converteixen en realitat, fins i tot aquells que mai s'havien arribat a somiar.

4.- Aprendre:

Descobrir nous racons, nova gent, nous paisatges i nous moments.
Redescobrir vells racons, vells amics i amigues, vells paisatges i recordar moments passats.
Ensopegar dues, tres i fins i tot quatre vegades amb la mateixa pedra. Tantes vegades com calgui.

5.- Ser més lliure:

Ser cada cop més tú. Encara que això impliqui desempallegar-nos del còdig de barres que algú ens va enganxar.
Nedar a contracorrent (o sortir-se del camí marcat en cas d'anar caminant)
Gaudir de la llibertat allà on ja ha estat conquerida: Linux, Wikipedia, Mozilla Firefox.

6.- La imaginació al poder o el poder de la imaginació:

Imaginar com serien les coses si...
Barrejar imaginació amb realitat. O realitat amb imaginació.

7. Gaudir de les lletres, dels sons, de les imatges:

Viure les histories que neixen cada dia en pàgines o pantalles al llarg de la ciutat.
Compartir els pensaments.
Descobrir els sons que poden estar amagats en qualsevol dels racons de la ciutat.

8.- Fer que dia a dia es vagi omplint l'any de màgia. Entre tots és més fàcil.

La lluna

2007-12-25T23:06:00.000+01:00

En les nits com les d'avui la gent que habitualment atapaeix la gran ciutat decideix quedar-se a casa. Són aquestes les millors nits per anar a veure la lluna. Per asseure's davant d'ella i veure com lentament es va desplaçant a través del cel. Per fer que la seva llum t'acompanyi si és que et sents sol o ajudi a la teva imaginació a veure allò que no ets capaç de veure amb la llum del dia.

I això mateix va pensar el Bru quan va sortir de casa seva en busca de la lluna. No li va costar massa baixar tot aquell munt de carrers que separen el seu barri de la platja. Creu que la platja és el millor lloc per trobar-la. Perquè es relaxa quan veu la seva llum brillant sobre una aigua que no atura mai el seu moviment. Li encanta aquest contrast entre la calma de la lluna i l'agitació del mar que es crea quan tots dos interaccionen.

També la Judith trobava a faltar a la lluna i va anar cap a la platja en busca de la seva companyia. A la Judith li agrada tancar els ulls després de mirar la lluna i viatjar cap al món que porta a dins. A ella el que més li atrau de la lluna és la pau que transmet la seva llum, brillant enmig de tanta foscor. Una foscor que, com el mar, és infinita per a la nostra vista.

En Bru va veure la Judith sentada a la sorra, mirant-se la lluna amb els ulls tancats i va entendre que igual com ell, havia vingut a trobar-la en soletat. I a la Judith una estranya sensació li va recórrer el cos sencer quan va veure com el Bru pausadament enfilava el camí de tornada. Amb els ulls tancats.

Lluna de Barcelona - Skalariak

" Et vull tota per mi i mai em vull cansar. Et pensaré tota la vida si m'ensopego al caminar.
A la lluna de Barcelona. Estic a la lluna de Barcelona"

Binta y la gran idea

2007-12-22T01:02:00.000+01:00

Aquest curt dirigit per Javier Fesser forma part de la pel·lícula "En el mundo a cada rato", rodada amb l'ajut d'UNICEF.
La Binta és una nena del Senegal que ajudarà al seu pare a ensenyar-nos "una gran idea". No m'explaiaré... només dir-vos que li dediqueu els 30 minuts que dura, de veritat. Obra mestra.

Binta y la Gran Idea (Javier Fesser)

A l'hora del pati

2007-12-19T23:31:00.000+01:00

Desde darrera la porta del pati veig com el Manel li passa la pilota al Mohammed. El Mohammed no es pregunta on va néixer el Manel, tampoc el Manel ho fa.
Me n'adono també que en una altra punta del patí la Laia li amaga les caniques a la Jenny. Ni una ni l'altra saben on van néixer els pares de l'altra.
I sota la canasta l'Ahmed i en Gustavo somien en arribar algun dia a tocar la xarxa. No es pregunten quanta distància hi havia entre ells quan van néixer.

Els miro i trobo genial que un noi marroquí jugui amb un català alhora que la nena catalana li gasta una broma a la colombiana. Com també em sembla divertit que un nen pakistaní i un sur-americà comparteixin un mateix desig. Aleshores és quan m'adono que tinc la ment corrompuda, bruta. Que ja no sóc capaç de mirar amb els mateixos ulls amb que ho fan els nens. I tu?

Ja es nadal?

2007-12-09T19:54:00.000+01:00

Estic confús. Juro que abans de sortir de casa he mirat al calendari quin dia era avui. No volia que em tornessin a dir allò de "sembla que no sàpigues el dia en que vius". 2 de desembre, n'estic segur. Millor dit, n'estava quan he sortit de casa.
He començat a sospitar que alguna cosa estranya pasava quan m'he trobat al Pare Noël davant la porta d'uns grans magatzems. No arribava el dia 24? Unes quantes cantonades més endavant un senyor em dona un full de paper i em desitja bon nadal. Potser sí que avui és nadal. Sembla evident, però prefereixo assegurar-me'n; per això aquest cop sóc jo qui desitja un bon nadal a la primera persona que se'm creua. "Bon nadal!" em respon, acompanyat d'un somriure. Per un cop hauria preferit indiferència. Ara sí, he d'admetre que tenien raó aquells que m'advertien que no sabia ni el dia en que vivia.
Llavors on he estat aquests 23 dies? Merda, m'estaré tornant boig? Recordo que havia quedat a la plaça Catalunya. M'hi acosto i em quedo atordit quan la veig. M'ha estat esperant 23 dies! No li sé explicar el que m'ha passat, així que senzillament li desitjo un bon nadal. Riu i em fa un petó.

EL NADAL MÉS TROPICAL - GERTRUDIS amb Joan Garriga (La Troba Kung-fu)

Si el que paga que es qui mana té el pessebre ben muntat
Si el que mana que es qui paga pel nadal t´ha colocat
Si és que pagues i no manes i a sobre has de treballar...
L ´únic que et demano nano és ser com en rabadà.

Ni a Betlem ni a Vaqueira me´n vull anar
que m´acabo de llevar i vull esmorzar
que això és el pessebre dels marginats
aquí no se salven ni els reis...

Ni galets ni gall d´indi avui menjarem
tampoc cantarem ni ens estimarem
ni a la tia pepa li donarem un tall
encara que resi a missa del gall

Fum, fum, fum és el que venen els carrers tots plens de llum!
ai! que fum que fum que fum

Que son massa hores ... i amb elles tu t'hi quedes

Ni trajos, ni corbates, que avui no em poso les sabates
Sabatilles d´espart i vaig més tapat
i vaig més mudat amb el meu bernús que el nen Jesús
Que no hi ha res com tenir un pare fuster
que t´ho arregli així de bé i sàpiga sempre que ens convé

Fum, fum, fum
ai que fum que fum que fum

Senegal connection

2007-11-29T23:50:00.000+01:00

Sí, al costat meu hi tinc el mercat de la Boqueria. També vec tot d'homes i dones corrent perquè arriben tard a algun lloc.
Sé que el soroll que escolto és produit pels motors dels cotxes quan arrenquen, seguint les llums verdes i vermelles que dicten l'ordre als conductors i als que esperen poder travessar el carrer. També sé que els forats que vec al terra són les entrades del metro. I que els animals que vec estan a dins de gàbies.

Sé de sobres on sóc, però per segons la música em transporta cap al continent africà.

Amadou et Mariam són una parella del Senegal, fan una música que et relaxa moltíssim. Llàstima que haguem hagut d'esperar que fossin descoberts per un europeu abans que arribessin aquí (al Senegal ja fa anys que sonen a la ràdio). El seu nou cd -Dimanche à Bamako- ha estat produït pel Manu Chao i és una autèntica passada.

Amadou et Mariam - Politic amagni (Dimanche à Bamako)

"La politique exige du sang, des larmes, de l'ignorance, des mensonges, des vies et des votes.
C'est pour cela, mon ami, c'est une évidence. La politique est violence. La politique c'est pas bon"

El colom

2007-11-22T23:12:00.000+01:00

Hi ha un colom que espera impassiu l'arribada de la seva mort. Fa que m'aturi. Està immòvil i és força evident que d'un moment a altre li arribarà la hora. Tot i així desprèn serenor. Sembla com si volgués expressar-se i dir que ja sap que està a punt de morir, però que no li preocupa gaire.

Estic segur que si fos capaç de comunicar-se explicaria que ha viscut mil experiències. Que un dia va veure com un nen i la seva àvia venien a portar-li bocins de pà sec al parc de la ciutadella. Que ha vist algunes de les meravelles d'aquesta ciutat des d'uns angles que cap humà encara no ha vist mai. Que ha estat i s'ha sentit lliure des del dia en que va néixer. Que volar és pura màgia.
Que la seva vida l'ha omplert en tot moment i per això la mort mai l'ha espantat. I ara que intueix el final d'un moment a l'altre, surt a mostrar-nos la seva serenor. A fer saber sense necessitat de paraules que ell ha viscut. Tots els dies de la vida que avui està a punt d'esgotar.

Quan arribi a casa no em podré treure el colom del cap. Sé que ja estarà mort, però no em sentiré trist.

Les Bruixes

2007-11-16T13:31:00.001+01:00

Al carrer Rosselló, passat l'hospital clínic, hi ha un racó on les bruixes no s'amaguen. No és gaire difícil de trobar si camines amb els ulls oberts. Si t'hi atures davant, les bruixes et convidaran a compartir sostre amb elles. A oblidar-te de la fred mentres agafes una tassa de cafè entre les mans.
Només la presència d'aquestes bruixes, despreocupades de no ser vistes, pot explicar perquè a vegades les hores passen a ser minuts i perquè altres vegades el temps s'atura. Perquè les converses no tenen cap mena de sentit, mentres el surrealisme agafa significat sense entendre'l.
Si creus en elles, et faran volar sense moure't de la cadira. Aterraràs lluny. Tan lluny que hauràs perdut la noció de la distància i et semblarà no haver-te mogut de la cadira.

Però quan et preguntis el perquè de totes aquestes experiències, faran que les oblidis. Passaran a formar part del teu inconcient. Per això, quan tornis a ser convidat tindràs la sensació d'haver-les viscut ja. D'haver-ho somiat o d'estar visquent un "deja vu". Llavors et preguntaràs què són les bruixes, sense sospitar que ja coneixes la resposta.

El indio

2007-11-09T22:02:00.000+01:00

La sort de conéixer persones originals. Amb les que els moments aparentment intranscendents acaben convertint-se en moments plens de sorpreses. M'agraden.

El Indio - Facto Delafe y las Flores Azules

Del alba, el rosa. Del drácula, lo rojo
Domingo la bici. Domingo el reposo
Del viento, la brisa. Tu cara, tu sonrisa
Despierto tras las siesta.Tenderé la ropa
La ropa se seca.Regaré las plantas
¿Cortaré las hojas o las dejaré largas?
Legañas en los ojos. Lentejas en remojo
Me miras el trasero y lo meneo

Julio en la onda, 5 de la tarde.
Leche con galletas.Yo, dentro del pijama.
Empieza la jornada
¿Qué tal el partido?
Mi equipo ya ha marcado, casi siempre gana.

Bajo la manta. Mi niña acurrucada
El sofá es como una balsa. El salón en la penumbra
Alquilamos una peli y acabamos en la cama

Jugando a vaqueros y haciendo un poco el indio
Pito pito gorgorito
¡Que me voy! ¡Que ya me he ido!
¡Que ya he vuelto!
¡Que sí!
¡Que sí!
¡Que sí!

Que a tu lado, como un crío
Que a tu lado lo rizo
A tu lado la crema. A tu lado lo subo
lo elevo, lo asciendo,
lo vuelo y lo planeo.
Peinando las nubes y pintando el cielo

Hecho lo hecho
y dicho lo dicho
Prepararé la cena
Porque estaba escrito
Porque estaba escrito
Porque estaba escrito
Verdurita buena, sí!

En un dos por tres o en un tres por cuatro
Tu cara, tu retrato en mi corazón.
Guardado entre sedas.
Como las estrellas brillo a tu son
¡Dale gas!

Si es natural es bueno
Y si es bueno es natural, que sí!
Es natural y es bueno
Y si es bueno yo juego.

La memòria

2007-11-04T16:10:00.000+01:00

Torna el fred i els dies curts. Per això vaig a la platja de la Marbella, m'assec a la sorra i provo de recordar.
Recordo aquell nen que volia construir un castell que arribés fins al cel. Recordo també com onada rera onada el seu somni s'esbaïa, i com onada rera onada ho tornava a intentar. Mai es rendia.
També em ve al cap el noi que saltava i ballava amb una safata de rosques al cap. Tanta era la seva gràcia que les venia sense gaires problemes, encara que a 40 graus ja us podeu imaginar com estaven les rosques. I els compradors es menjaven la seva resseca rosca amb un somriure d'orella a orella.
Després em torno a veure nedant mar endins. Aquella sensació d'allunyar-se de la multitud, de veure la ciutat més petita. De sentir-se tan bé dins l'aigua.
O com tumbat a la tovallola passava les pàgines d'un llibre que per moments em transportava lluny de la sorra. Mentres de fons s'escoltaven els crits de guerra del venedor de refrescos que, juntament amb els rajos del sol picant sobre el meu cos, em tornaven a la realitat.

Tots aquests records aconsegueixen que m'envaeixi una agradable sensació de calor. Penso que s'ha de valorar la memòria, que sense memòria ens moririem de fred.
I si hi ha algú que passi fred per no poder recordar, podem explicar-li que a la platja feia calor. Que un nen provava d'enlairar un castell de sorra...

IN MY LIFE (The Beatles)

There are places I remember
All my life though some have changed
Some forever not for better
Some have gone and some remain

All these places have their moments
With lovers and friends I still can recall
Some are dead and some are living
In my life I've loved them all

El cinema francès

2007-10-30T23:14:00.000+01:00

Estic sentat a un dels bancs que hi ha a la plaça Joanic, t'espero i no arrives. Al costat meu hi ha una noia, li diré Judith, que espera a algú a qui diré David. A la Judith a més d'agradar-li les pel·lícules franceses, li encanta prendre tè a la teteria que hi ha prop de la plaça del Sol. Perquè la Judith sap que a la teteria Jasmí es respira la tranquilitat i la calma d'una teteria perduda en qualsevol poble del Magreb. La Judith volia anar a veure una pel·lícula (Odette Toulemonde) als Verdi, però no hi podrà anar perquè el David arriba tard. No porta rellotge i s'ha entretingut parlant amb un amic a qui feia temps no veia i a qui diré Marc. El Marc no coneix a la Judith (encara) ni tampoc li agrada el cinema francès. Abans de trobar-se amb el David, baixava Torrent de l'Olla camí al Calexico on l'esperen per fer unes partides de billar. Però a ell el que més li agrada d'aquest bar no és pas el billar sinó les taules folrades amb entrades de concerts: de Mano Negra a Zeleste, dels Beattles a la Monumental, dels Negu Gorriak, de Platero y tu, de Nofx... M'agradaria viatjar al passat i poder aprofitar aquestes entrades. Saps què? Quan arrivis et preguntaré si creus que podem canviar el passat.

El noi que toca una guitarra espanyola i al qui diré Xabi (amb b) no s'asseu a cap banc, està a l'herba que hi ha al costat de les taules de ping-pong i canta una cançó que no conec. El Xabi crec que no espera a ningú perquè ja està acompanyat d'una noia rosa, a qui diré Vero, i d'un noi que porta rastes que per mi serà l'Uri. L'Uri no viu a Gràcia, per això ha arribat en bicicleta. En canvi el Xabi i la Vero, que són veïns, viuen prop de la plaça Rovira i han baixat caminant. Quan s'hagin cansat de cantar aniran a veure una pel·lícula a casa del Xabi. Ho sé perquè la Vero porta un DVD (Paris je t'aime) i perquè als tres els hi agrada el cinema francès, sobretot al Xabi. Paris je t'aime l'enamorarà encara més, m'agradaria saber de qui. Saps què? Quan arrivis et preguntaré si creus que podem predir el que ens depararà el futur.

Dos bancs més enllà d'on som la Judith i jo s'asseu una altra noia rosa, a ella li diré Laia. La Laia llegeix un llibre que m'agradaria també llegir (Tot està il·luminat) i no espera al David, ni al Marc. De fet, no espera a ningú. No li agrada esperar, tampoc li agrada el cinema francès. En canvi, sí li agrada passejar per Gràcia i prendre's un gelat a la plaça de la Revolució. A mi també m'agraden els gelats de la plaça Revolució i si segueixes fent-me esperar tindré ganes de convidar-la (i d'oblidar-te), però no ho faré perquè sóc massa tímid. I perquè no li agrada el cinema francès!!!

Comencem?

2007-10-25T23:18:00.001+02:00

Barcelona és com un imant que ens atrapa i que alhora atrau amb força a aquells que són nouvinguts. Serà aquest el poder al què es referia Peret en la seva cançó?. Alguns pensem que a més a més, si un ho desitja també pot ser màgica. Per més que altres intentin amagar aquesta màgia sota tones i tones d'asfalt i ciment, o camuflar-la amb estúpides lleis que pretenen regular fins i tot la improvització.

Tanca els ulls i imagina quants milers d'històries han passat, passaran o podrien haver passat en qualsevol dels seus racons . Quantes histories estaran passant justament ara, mentres llegeixes això? Serà cert que hi ha un home assegut a l'herba del Parc de la Ciutadella intentant esbrinar perquè s'ha oblidat d'allò que tant el preocupava? O potser hi ha algú que, perdut en algun carreró del barri Gòtic, camina mentres recorda quan feia el mateix trajecte acompanyat. Estarà pensant ell en tu?
I quantes d'aquestes històries s'entrecreuaran entre elles? Segur que tú també has pensat que si poguéssim anar saltant d'història en història seríem capaços d'arribar a qualsevol persona. T'imagines poder fer-ho? Ningú ens impediria d'intercanviar-nos; llavors jo estaria apunt d'acabar de llegir això, mentres tú... T'imagines?

INDIOS DE BARCELONA - Mano Negra

WELCOME ANYWHERE YOU COME FROM
You'll lose your life or find a home here
Cause some do it right some do it wrong
Some are talkin' wise some they're running their tongues

Lot of soul in my block
From St Pau to the dock
Are you ready to be hurt & shocked?
Barrio chino never fails to rock

LOS INDIOS DE BARCELONA
SON MAS INDIOS QUE LOS DE ARIZONA!!!

Cherokees they are movin' on
Up to calle St Pau, mescaleros powhow
There's gonna be war in the streets
Gringo better take a TRIP TRIP TRIP