Si haguessim pogut escoltar junts els cors de tots els atletes que diumenge passat bategaven pels carrers de Barcelona, al ritme que imposaven els mítics 42,195 quilòmetres, hauriem pogut sentir de sobte un buit, un silenci enmig del rebombori de batecs. Just en aquell moment veuriem com cau al terra i marxa, deixa la carrera. La carrera més important.
A ell, el corredor anònim que aviat passarà a ser part de la memòria (en el millor dels casos), m'agradaria regalar-li un batec del meu cor cada cop que, corrent pel passeig de circumvalació, passi per allà on el seu cor va deixar de fer-ho. Doncs van ensenyar-me que les persones segueixen vives mentres perdurin en la memòria.
diumenge, de març 08, 2009
Seguirem palpitant
Subscriure's a:
Missatges (Atom)