BCN BSO

Si fessin la banda sonora de la ciutat no hi podria faltar aquesta cançó:



I escoltant-la em perdo Rambles avall, m'endinso al laberint del Raval. Un laberint on no existeix la por de no trobar la sortida.
Deixo de sentir el tic-tac marcat pel rellotge, ara aturat. Començo a sentir el bategar del meu cor. I mica en mica el bullici de fora va deixant pas al silenci a dins.
Ja se sap que en aquesta ciutat tots els camins porten al mar. I com em deixo emportar pels camins, arribo al mar. Dubtaves acàs que no trobés la sortida del laberint?
Les oles trenquen per fi el silenci. Em capbusso en aquesta onada que sembla infinita. Però tots 2 sabem que l'infinit no existeix. Tots 2 sabem on acabarà aquest viatge. Tots 2 sabem on començarà el següent.

Una flor entre tantes

El pare de la Júlia, en Pep, no oblida mai la seva cita amb la flor de la Júlia. La coneix així perquè va ser ella qui, abans de marxar, li va donar la llavor que ara és flor. Volia que pensés en ella mentres la cuidava. I vaja si ho ha fet... i la flor li ho ha agraït de la millor manera que sap, lluïnt un groc radiant que li recorda a la Júlia (en Pep pensa en groc quan recorda la Júlia per la brillantor que desprenen els seus ulls). Un groc tan intens que fa imposible que la flor passi desapercebuda enmig del munt de flors de mil colors que il·luminen la terrassa.

El que en Pep encara no sap, és que quan d'aquí uns anys torni la Júlia, olorarà aquesta mateixa flor i l'olor que desprèn li recordarà l'olor del seu pare, una olor dolça, suau. I una llàgrima caurà dels ulls brillants de la Júlia mentres enyora els moments que no han pogut viure junts. I aquella flor que havia rebut una llàgrima del Pep quan la Júlia va marxar, rebrà una llàgrima de la qui sap que no tornarà a veure més al seu pare. I la flor plena de vida, començarà cada nit a despendre aquest olor dolç, l'olor suau de qui durant tants anys l'havia cuidat com si fos la seva filla.