Els amics

Es donà un fort cop al cap que li va fer perdre el coneixement. Uns dies després quan va tornar a trobar-lo tenia moltes visites.

- Com estàs? - li preguntà l'Ignasi.
- Mandarines i turró.

- Com et trobes? - va dir-li l'Eli.
- L'últim de Paul Auster.

- Estàs millor? - va preguntar en Jordi
- Diria que a les dotze.

Quan la Marina va arribar, va trobar-se amb l'Ignasi, l'Eli i en Jordi xerrant sobre les possibles seqüeles del fort cop al cap i especulant sobre el seu estrany comportament. La Marina que l'havia acompanyat tots aquells dies va entrar a la habitació ensumant-se alguna cosa.

- Com estàs?
- Avui em trobo molt millor. I ara encara més.

I no li van caler més preguntes per entendre'l.

Les persones canvien

- No pots passar-te el dia als núvols- va dir-li la Marta al David. I en David que feia tot el possible perquè la Marta es fixés en ell va deixar d'estar pendent dels núvols.
- On vas amb aquestes pintes? T'hauries de pentinar-. I en David, cada matí es va començar a pentinar.
- No vagis picant de mans pel carrer. No et dones compte que la gent et mira?- I ara ja no pica amb les mans quan escolta música.
- Faràs tard! Sempre perds el temps i després arribes tard-. I en David ja no es para més a les cantonades a imaginar històries entre les 2 persones que estan a punt de topar-se.

Així mica en mica, la Marta s'ha començat a fixar en aquell a qui abans deien David (la Marta sempre havia trobat el seu nom massa comú).

La vergonya

A la cantonada hi ha un noi que s'amaga un ram de flors a l'esquena. M'agradaria que les flors encara no tinguessin destinatari. I quan passés per davant del noi que s'amaga les flors a l'esquena la persona que necessita les flors del noi que s'amaga les flors a l'esquena, el noi que s'amaga les flors a l'esquena deixés d'amagar-se.

El pardal

Tothom sap com va acabar la historia del pardal.
Tothom sap que al final, l'Ignasi va deixar que el pardalet disfrutés de la llibertat de ser ocell. Doncs un cop el pardal va recuperar la força a les seves ales, l'Ignasi no volia ni podia retenir-lo. Els dos havien passat molts dies junts, ell el protegia del món i el pardalet li agraïa amb la seva companyia. Molts dies des d'aquell fatídic dia en que un cop de vent l'havia tirat del seu niu.

El que no tanta gent deu saber és que l'Ignasi va enyorar-lo molt, trobava a faltar sobretot la sensació de no sentir-se sol quan es feia fosc. Fins que un dia (o millor dit, una nit), empès segurament per aquesta sensació d'enyorança, l'Ignasi va tornar al prat on havia trobat al pardalet. Aquell dia (o millor dit, aquella nit) l'Ignasi va veure que aquell prat era ple de pardals, ple de flors i d'arbres, ple de vida. I tot gràcies a la lluna plena.

Senzill

Senzill.
Senzill com un passeig observant les platges de la ciutat.
Senzill com una nit sota la lluna.
Senzill com un somriure.
Senzill com mirar als nens jugant. Sense preocupacions.
Senzill com la llum d'un fanal.
Senzill com un "hola, com estàs?"
Senzill com escoltar una cançó.
Senzill com deixar volar la imaginació.
Senzill com les paraules.
I llavors, perquè ens compliquem tant?


No tens la sensació que no sabem apreciar la bellesa que s'amaga darrera de la senzillesa. Com en el videoclip "puntitos" dels fufü-ai, una autèntica meravella!



concert acústic al Bar Pastis (carrer Sta. Mónica) aquest dijous 24 a les 22:30.

La tardor

Marxa la calor. Canvien els colors. Vermell, verd, marró, taronja, tots barrejats com si es tractés de la paleta d'un pintor.
Olor a pluja. I l'aigua segueix omplint el bassal. Em pregunto perquè es tan relaxant veure com cau la pluja sobre els bassals.
M'agrada sentir el vent a la cara. Et fa sentir viu. Com trepitjar els bassals mentres corres et fa perdre les pors.
Quan s'ha acabat la tormenta el cel es queda net, s'allunya l'horitzó. Després de la tormenta surt el sol, diuen els vells. Després de la tormenta pots veure més enllà, afegeixo. I més clar. Per això la lluna brilla més que mai. Quin secret deu guardar aquesta nit?
I a tu? També t'agrada imaginar on ha caigut el llamp quan sents un tro?
I els colors segueixen canviant a fora. Mentrestant aquí dins, la teva pell, com aquell arbre, es va posant vermella a mesura que s'acosten els meus llavis. Somrius. Esperem junts l'hivern?

Elena - Plou

El temps

Cansat de que el temps se li tirés a sobre, de no tenir temps per a res, de pensar que els dies haurien de tenir més hores, i les setmanes més dies. Va proposar-se valorar més el temps i per aconseguir-ho es va fer una llista de "coses a fer per valorar el temps":

1. Obrir el rellotge i treure-li les agulles, després esborrar els números. Seguir portant aquest rellotge i mirar-lo de tan en quan, però veient les agulles allà on la imaginació decideixi.

2. Posar-se uns pesos a les sabates, per poder fixar-se més per allà on passa. "La presa mata".

3. Parar de fer el que sigui que estigui fent cada cop que vegi una bicicleta blava o escolti la paraula guitarra.

4. Després de sortir de casa contar quans núvols hi ha al cel. Si es de nit, mirar al cel i imaginar on es veurien les estrelles o si es veuen canviar-les de lloc i dibuixar mentalment les noves constel·lacions.

5. Quan passi per algun carrer que comenci per B (Bruniquer, Berlin, Bailen...) aturar-se al mig i no tornar a rempendre el camí fins que no passi algú amb una samarreta vermella.

I així fins al punt 25 (que eren els anys que tenia):
25. Afegir un punt cada any que passi. Cada any que passi s'ha d'estar més preparat per a valorar encara més el temps.


El fet és que des de que té el rellotge sense agulles i des de que procura complir aquesta llista, mai ha tornat a fer tard a res. Ell que sempre anava amb el temps just.


"Rellotge fill de puta, es temps que t'has menjat. I el món seguirà endavant."

Serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima?

- Fas cara d'estar trist.
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.
- Això sembla. Veus aquella muntanya?
- Sí.
- Puja-hi. Abans d'arribar al cim et trobaràs una pedra. Diuen que quan un està trist i s'asseu allà, al cap d'una estona ve algú que t'explica perquè estàs trist i t'ajuda a trobar-te millor.

I així ho vaig fer, vaig posar una ampolla d'aigua i unes galetes a la bossa i vaig començar el llarg camí cap al cim d'aquella enigmàtica muntanya. No era pas un camí fàcil, però la bellesa del paisatge, quasi verge, ajudava a oblidar una mica la fatiga que s'anava acumulant a les cames.
Com va dir l'home, just abans d'arribar al cim vaig veure aquella pedra. Semblava com posada allà perquè t'hi poguesis asseure. Generós detall de la natura. Des d'allà les vistes eren impressionants. Mirant cap abaix podia entendre perfectament el perquè del cansament que sentia.
I així assegut enmig d'aquell meravellós paratge de vistes idíliques, vaig començar a esperar l'arribada d'aquell home (o dona) misteriós. Aquell que m'havia d'explicar el perquè de la tristesa i mostrar-me el camí cap a la felicitat. Quan ja portava una estona esperant vaig adonar-me que a prop hi havia un riu. Escoltava el corrent de l'aigua fluint. Més tard també també em vaig adonar que per allà hi havia algun niu d'ocells, doncs podia notar com piolaven des de la llunyania. Poc després, va ser quan vaig adonar-me que no em calia esperar més. Que la persona que havia d'arribar portava asseguda a la pedra tanta estona com feia que havia començat a sentir el silenci.

Un cop abaix, assegut al banc m'esperava l'home que havia vist al matí.

- L'has trobat?
- Sí
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.


"My heart is broke but I have some glue. Help inhale and mend it with you. We'll float around and hang out on clouds. Then we'll come down and have a hangover. I have a hangover.
Skin the sun. Fall asleep. Wish away the soul is cheap. Lesson learned. Wish me luck. Soothe the burn. Wake me up.
I think I'm dumb or maybe just happy." (Dumb, Nirvana)

(El meu cor està trencat però tinc cola. Ajuda'm a inhalar-la i i l'arreglem junts. Flotarem i ens penjarem als núvols. Després caurem i tindrem una resaca. Tinc resaca.
Despulla el sol. Adorme't. Desitja l'alma, és barata. Lliçó apresa, desitja'm sort. Alleuja la cremada. Desperta'm.
Crec que soc imbècil o potser tan sols feliç.)

La llegenda de les 1000 grues d'Origami

"Quan la bomba atòmica va caure sobre Hiroshima, Sadako Sasaki va emmalaltir patint una leucèmia. Una amiga seva, li va explicar la tradició de les mil grues de paper (origami): Aquell que aconsegueixi doblegar mil grues rebrà un desig com a recompensa al seu esforç i concentració. Va fer-li una grua daurada i li va donar - aquí hi ha la teva primera grua.
Sadako va morir als onze anys amb 644 grues voltejant al seu voltant; els seus amics i companys van acabar de plegar les mil grues.
Al parc de la Pau d'Hiroshima hi ha una estatua de Sadako amb una grua daurada a la mà. A la base hi ha escrit: Aquest és el nostre escrit, aquesta és la nostra pregària: PAU AL MÓN".

Pots llegir aquest text i contemplar el carrer engalarnat amb figures d'Origami al carrer de la Llibertat durant les festes majors de Gràcia. Pots fer realitat el desig de Sadako dia a dia al teu carrer, sigui quin sigui.

Barcelona en núvol

L'escriptor és qualificat pels experts literaris com el novelista de ficció contemporani més influent del país. Sense buscar ser etiquetat ell ho ha estat. No li agrada portar cap etiqueta, menys encara quan se n'adona que aquesta no es correspon amb la realitat. Una realitat desconeguda per la majoria de crítics literaris.
El cas és que aquelles històries que escrivia si que eren de ficció quan començava a plasmar-les sobre el paper. Però novel·la rera novel·la, les fantasies que l'inspiraven s'anaven transformant en realitat a mesura que avançava l'escriptura. Com si amb la seva ploma fos capaç d'escriure un tros del destí, tant sovint catalogat com impredictible.
Mentres escrivia "Petons d'odi" va ser quan van començar aquests creuaments entre ficció i realitat. En el llibre, el detectiu Fermí desmuntava els plans de la seva dona amb l'inspector per inculpar-lo en el crim comés per aquest últim. A la vida real, l'escriptor també va adonar-se'n a temps dels plans del seu antic editor i la que era la seva dona per tal d'enfonsar la seva carrera literària amb falses acusacions de plagi.
I així podriem anar trobant paralelismes fins al seu darrer llibre "Els arbres ploren", on s'explicava les extorsions d'una xarxa mafiosa de polítics i empresaris que, aprofitant les seves influències, passaven per sobre de la llei per enriquir-se construïnt urbanitzacions il·legals que venien als capos de la droga a preus desorbitats. Curiosament, el llibre va ser criticat per alguns per ser massa poc creïble. Un any més tard es desmuntava a la comarca de l'autor una xarxa de polítics connectada amb empresaris i extorsionadors. Un guió que per la seva assemblança va portar fins i tot a la polícia a interrogar l'autor. Per suposat, l'autor de ficció desconeixia tota la trama, com va quedar evidenciat davant la polícia.
L'autor de moda ara treballa en el seu nou llibre, no es coneix encara de que tractarà, només se'n coneix el nom, "Barcelona en núvol". Alguns ja miren al cel de la ciutat, altres en canvi treiem el cap per la finestra i mirem al carrer.


Qui vulga dir mentides que òbriga la finesta i mire
i cante el que hi veu perquè el que hi veu no passa.

(Del poema George Grosz de Marc Granell)

BCN BSO

Si fessin la banda sonora de la ciutat no hi podria faltar aquesta cançó:



I escoltant-la em perdo Rambles avall, m'endinso al laberint del Raval. Un laberint on no existeix la por de no trobar la sortida.
Deixo de sentir el tic-tac marcat pel rellotge, ara aturat. Començo a sentir el bategar del meu cor. I mica en mica el bullici de fora va deixant pas al silenci a dins.
Ja se sap que en aquesta ciutat tots els camins porten al mar. I com em deixo emportar pels camins, arribo al mar. Dubtaves acàs que no trobés la sortida del laberint?
Les oles trenquen per fi el silenci. Em capbusso en aquesta onada que sembla infinita. Però tots 2 sabem que l'infinit no existeix. Tots 2 sabem on acabarà aquest viatge. Tots 2 sabem on començarà el següent.

Una flor entre tantes

El pare de la Júlia, en Pep, no oblida mai la seva cita amb la flor de la Júlia. La coneix així perquè va ser ella qui, abans de marxar, li va donar la llavor que ara és flor. Volia que pensés en ella mentres la cuidava. I vaja si ho ha fet... i la flor li ho ha agraït de la millor manera que sap, lluïnt un groc radiant que li recorda a la Júlia (en Pep pensa en groc quan recorda la Júlia per la brillantor que desprenen els seus ulls). Un groc tan intens que fa imposible que la flor passi desapercebuda enmig del munt de flors de mil colors que il·luminen la terrassa.

El que en Pep encara no sap, és que quan d'aquí uns anys torni la Júlia, olorarà aquesta mateixa flor i l'olor que desprèn li recordarà l'olor del seu pare, una olor dolça, suau. I una llàgrima caurà dels ulls brillants de la Júlia mentres enyora els moments que no han pogut viure junts. I aquella flor que havia rebut una llàgrima del Pep quan la Júlia va marxar, rebrà una llàgrima de la qui sap que no tornarà a veure més al seu pare. I la flor plena de vida, començarà cada nit a despendre aquest olor dolç, l'olor suau de qui durant tants anys l'havia cuidat com si fos la seva filla.

La plaça del dubte

En Manel al mig de la plaça del dubte (si és que allò és una plaça i si és que on està es pot considerar el mig) es pregunta si per trobar allò que buscava havia de sortir de la plaça del dubte per davant o per darrera. Però ja no s'enrecordava que hi ha darrera i quan mirava cap a davant els arbres li impedien veure gaire més enllà d'ell mateix.
Davant o darrera. Passat o futur. Aquella petita plaça ha fet que es comencés a preguntar-se a ell mateix. Cap a on havia d'anar. Qui i perquè l'havien dirigit cap aquesta plaça. Volia sortir-se'n, però per on?

L'Elena veu al Manel quiet i s'estranya.
-Que fas Manel aquí plantat??
-Em faig preguntes.
-Això està bé. I que et preguntes?
-Ara mateix?
-Sí
-Doncs si m'acompanyaries a sortir de la plaça dels dubtes?
-Clar!! a on vols anar?
-Al carrer de la felicitat.
Perduda al mig del laberint de Ciutat Vella, la plaça (o carrer) del dubte fa honor al seu nom i genera dubtes des del seu naixement. Diuen els més grans, que quan estaven posant els noms dels carrers; i degut al seu petit tamany, no s'aclaraven si havia de tenir nom o no. D'aquí ve el nom de carrer del dubte, i finalment plaça del dubte.
Passeja't per la plaça del dubte i com en Manel, fes-te preguntes. Només cal que tinguis clar que busques.

Presses

No cal anar tot el dia corrent, les presses no són bones. A la gent li costa d'entendre, però no pas a la primavera que ha decidit fer-se esperar. I aquesta gent que corre i corre per arribar aviat a enlloc, es pregunta perquè triga tant; perquè la primavera no ha arribat quan li tocava? Crec que ve més tard per donar-nos temps a pensar en ella abans de la seva arribada i d'aquesta manera poder esperar-la. El bo es fa esperar, diuen uns. El bo s'espera amb més ganes, prefereixo pensar.

Seguirem palpitant

Si haguessim pogut escoltar junts els cors de tots els atletes que diumenge passat bategaven pels carrers de Barcelona, al ritme que imposaven els mítics 42,195 quilòmetres, hauriem pogut sentir de sobte un buit, un silenci enmig del rebombori de batecs. Just en aquell moment veuriem com cau al terra i marxa, deixa la carrera. La carrera més important.

A ell, el corredor anònim que aviat passarà a ser part de la memòria (en el millor dels casos), m'agradaria regalar-li un batec del meu cor cada cop que, corrent pel passeig de circumvalació, passi per allà on el seu cor va deixar de fer-ho. Doncs van ensenyar-me que les persones segueixen vives mentres perdurin en la memòria.

N'hi ha que hi van disfressats tot l'any.

Pel Passeig de Gràcia un drac baixa xerrant amb la princesa. La princesa fa cara de preocupació, deu estar pensant com li dirà als reis que marxa, que abandona els privilegis de la realesa perquè necessita l'escalfor del drac.
En Batman s'asseu als bancs de la plaça Joanic, sembla que avui ha tingut un dia tranquil i això que juraria haver vist en Joker uns carrers més avall. Quina en deu portar de cap. És possible que estiguin planejant junts la seva propera aventura? És tot un muntatge?
Un paiasso plora perquè li ha caigut el nas, i sense nas també ha marxat la seva veu nasal que tanta gràcia feia als que el sentien cantar quan passaven pel seu costat. Ara la gent ja no riu i ell plora, plora i se li obliden les cançons.
I és estrany que el gat que baixa pel Passeig de Sant Joan camini sobre dues potes, però més estrany és que vagi parlant amb una dona que no sembla per res sorpresa.



"Hi han disfresses de carnastoltes, n'hi ha que van disfressats tot l'any"

La Marina

La Marina no creia en els desitjos que es demanen després de les campanades de cap d'any, ni en els de després de veure un estel fugaç. Tampoc en els que any rera any li recorden que demani mentres bufa les espelmes d'aniversari. I es que ja feia molts anys que a la Marina no se li complien els desitjos.
La Laura en canvi encara hi creu. Per això, quan passava pel costat de la Marina, li va preguntar que volia que li demanés a la seva carta als reis. Sense pensar-s'ho massa i només per acontentar la Laura, va dir-li que salut i treball. La Laura no entenia perquè no demanava cap joc o cap nina. Li estranyava que ni tan sols demanés el que solen demanar les persones grans com roba o joies. Tot i així la Laura va agafar el boli al seu pare i al final de la carta va afegir salut i treball per la Marina.

Al cap d'unes setmanes (algunes setmanes després del dia de reis), la Marina va veure com algú havia deixat una jaqueta al costat del container, just davant de la cantonada on la Marina hi passa la major part de la nit, o tota la nit quan no hi ha feina. Allà estava aquella jaqueta, com si esperés a ser agafada per algun fredolic amb urgències. La Marina no era fredolica, i tampoc tenia urgencies, però haurieu de saber que li faltava calor, més calor que la que qualsevol jaqueta et pugui donar. Va ser ella qui finalment s'en va endur la jaqueta. I amb la jaqueta va evitar els costipats habituals de cada hivern. Una d'aquestes fredes nits d'hivern, la Marina va veure com queia un estel fugaç. Com ara tornava a creure en els desitjos, va fer allò que havia deixat de fer molt temps enrera. Va tancar els ulls i va desitjar amb totes les seves forces que la Laura tingués una vida molt diferent a la seva.

Predicció

M'han demanat que et/us recordi que s'acosta una borrasca a la ciutat. Es deixarà veure de nou el núvol?