No és el que sembla

En Josep freqüenta les zones més cools de la ciutat. Cada divendres sopa a un restaurant japonès del Born. 25 euros el plat, però en Josep s'ho pot permetre. A més, com el servei és bo, els hi acostuma a deixar una bona propina. Després sol anar a un bar petit però acollidor del mateix barri on queda amb uns amics tan moderns com ell. Allà solen petar la xerrada ambientats amb el més guay de la música indie-pop de la escena underground de la ciutat. Avui li ha tocat pagar la ronda al Josep, 3 cervesses (per suposat d'importació) i un mojito pugen 22 euros. Entre tots quatre han acordat que com avui estaven cansats canviarien la idea de Luz de Gas per anar a veure la pel·lícula d'aquell director coreà que recomenaven a la guia cultural de la ciutat. Com tenen una hora de marge van tirant xino-xano cap als cinemes. Tot i així a mig camí els hi entra set. En Josep veu un venedor de cervesses a la cantonada:
- ehhh! 4 cervezas amigo. ¿Cuanto cuestan?
- 1 euro y medio cada cerveza. 6 euros.
- No, no. Sabemos que las vendes por 1 euro. 4 euros máximo.


Bé, i aquesta era la història per colar la que possiblement sigui la meva cançó preferida. Varietat de ritmes, ska i tocs de punk barrejat amb un ritme enganxadís més tropical i una lletra que diu coses.

Kolore Bizia - Negu Gorriak



VISTA LA CANTIDAD DE COLORES,
A ALGUIEN SE LE OCURRIÓ GRITAR: COLOR UNIDO!
Y ENTONCES A UN DESPISTADO SE LE OCURRIÓ QUE TENÍA QUE
COMPRARSE UN JERSEY DE BENETTON, DE VERDAD.
PERO SI ME PREGUNTAS CUÁL ES MI COLOR FAVORITO
YA SABES CUAL VA A SER MI RESPUESTA: COLOR VIVO.

TODOS LOS COLORES CONTRA EL FASCISMO
COLOR VIVO CONTRA LA XENOFOBIA
TODOS LOS COLORES CONTRA LA FALSEDAD
COLOR VIVO

Al tren

Curiosament, avui m'assec mirant enrera, vull dir, en la direcció contrària a la que avança el tren. Serà el meu inconscient el que m'ha fet seure així? I, en comptes de continuar el capítol del llibre que havia deixat a mitges aquest matí, em trobo rumiant en perquè m'he assegut mirant endarrere.
Podria ser que l'inconscient m'estigui avisant de que em fa por mirar cap al futur i per això prefereixo mirar enrere. Encara que també em podria estar dient que sovint donem passos cap endavant sense tenir en compte el que ens queda enrera. Què sovint ignorem qui o què ens ajuda a fer aquests passos.
O qui sap si serà la meva manera de protestar contra aquesta societat. Una societat que premia aquells que avancen, encara que sigui trepitjant als altres i, per aquesta raó, decideixo revelar-me mirant enrere i no pas endavant.

Serà per qualsevol d'aquestes raons o perquè eren els únics seients que quedaven lliures.