Barcelona en núvol

L'escriptor és qualificat pels experts literaris com el novelista de ficció contemporani més influent del país. Sense buscar ser etiquetat ell ho ha estat. No li agrada portar cap etiqueta, menys encara quan se n'adona que aquesta no es correspon amb la realitat. Una realitat desconeguda per la majoria de crítics literaris.
El cas és que aquelles històries que escrivia si que eren de ficció quan començava a plasmar-les sobre el paper. Però novel·la rera novel·la, les fantasies que l'inspiraven s'anaven transformant en realitat a mesura que avançava l'escriptura. Com si amb la seva ploma fos capaç d'escriure un tros del destí, tant sovint catalogat com impredictible.
Mentres escrivia "Petons d'odi" va ser quan van començar aquests creuaments entre ficció i realitat. En el llibre, el detectiu Fermí desmuntava els plans de la seva dona amb l'inspector per inculpar-lo en el crim comés per aquest últim. A la vida real, l'escriptor també va adonar-se'n a temps dels plans del seu antic editor i la que era la seva dona per tal d'enfonsar la seva carrera literària amb falses acusacions de plagi.
I així podriem anar trobant paralelismes fins al seu darrer llibre "Els arbres ploren", on s'explicava les extorsions d'una xarxa mafiosa de polítics i empresaris que, aprofitant les seves influències, passaven per sobre de la llei per enriquir-se construïnt urbanitzacions il·legals que venien als capos de la droga a preus desorbitats. Curiosament, el llibre va ser criticat per alguns per ser massa poc creïble. Un any més tard es desmuntava a la comarca de l'autor una xarxa de polítics connectada amb empresaris i extorsionadors. Un guió que per la seva assemblança va portar fins i tot a la polícia a interrogar l'autor. Per suposat, l'autor de ficció desconeixia tota la trama, com va quedar evidenciat davant la polícia.
L'autor de moda ara treballa en el seu nou llibre, no es coneix encara de que tractarà, només se'n coneix el nom, "Barcelona en núvol". Alguns ja miren al cel de la ciutat, altres en canvi treiem el cap per la finestra i mirem al carrer.


Qui vulga dir mentides que òbriga la finesta i mire
i cante el que hi veu perquè el que hi veu no passa.

(Del poema George Grosz de Marc Granell)