La lluna

En les nits com les d'avui la gent que habitualment atapaeix la gran ciutat decideix quedar-se a casa. Són aquestes les millors nits per anar a veure la lluna. Per asseure's davant d'ella i veure com lentament es va desplaçant a través del cel. Per fer que la seva llum t'acompanyi si és que et sents sol o ajudi a la teva imaginació a veure allò que no ets capaç de veure amb la llum del dia.

I això mateix va pensar el Bru quan va sortir de casa seva en busca de la lluna. No li va costar massa baixar tot aquell munt de carrers que separen el seu barri de la platja. Creu que la platja és el millor lloc per trobar-la. Perquè es relaxa quan veu la seva llum brillant sobre una aigua que no atura mai el seu moviment. Li encanta aquest contrast entre la calma de la lluna i l'agitació del mar que es crea quan tots dos interaccionen.

També la Judith trobava a faltar a la lluna i va anar cap a la platja en busca de la seva companyia. A la Judith li agrada tancar els ulls després de mirar la lluna i viatjar cap al món que porta a dins. A ella el que més li atrau de la lluna és la pau que transmet la seva llum, brillant enmig de tanta foscor. Una foscor que, com el mar, és infinita per a la nostra vista.

En Bru va veure la Judith sentada a la sorra, mirant-se la lluna amb els ulls tancats i va entendre que igual com ell, havia vingut a trobar-la en soletat. I a la Judith una estranya sensació li va recórrer el cos sencer quan va veure com el Bru pausadament enfilava el camí de tornada. Amb els ulls tancats.

Lluna de Barcelona - Skalariak

" Et vull tota per mi i mai em vull cansar. Et pensaré tota la vida si m'ensopego al caminar.
A la lluna de Barcelona. Estic a la lluna de Barcelona"

Binta y la gran idea

Aquest curt dirigit per Javier Fesser forma part de la pel·lícula "En el mundo a cada rato", rodada amb l'ajut d'UNICEF.
La Binta és una nena del Senegal que ajudarà al seu pare a ensenyar-nos "una gran idea". No m'explaiaré... només dir-vos que li dediqueu els 30 minuts que dura, de veritat. Obra mestra.

Binta y la Gran Idea (Javier Fesser)

A l'hora del pati

Desde darrera la porta del pati veig com el Manel li passa la pilota al Mohammed. El Mohammed no es pregunta on va néixer el Manel, tampoc el Manel ho fa.
Me n'adono també que en una altra punta del patí la Laia li amaga les caniques a la Jenny. Ni una ni l'altra saben on van néixer els pares de l'altra.
I sota la canasta l'Ahmed i en Gustavo somien en arribar algun dia a tocar la xarxa. No es pregunten quanta distància hi havia entre ells quan van néixer.

Els miro i trobo genial que un noi marroquí jugui amb un català alhora que la nena catalana li gasta una broma a la colombiana. Com també em sembla divertit que un nen pakistaní i un sur-americà comparteixin un mateix desig. Aleshores és quan m'adono que tinc la ment corrompuda, bruta. Que ja no sóc capaç de mirar amb els mateixos ulls amb que ho fan els nens. I tu?

Ja es nadal?

Estic confús. Juro que abans de sortir de casa he mirat al calendari quin dia era avui. No volia que em tornessin a dir allò de "sembla que no sàpigues el dia en que vius". 2 de desembre, n'estic segur. Millor dit, n'estava quan he sortit de casa.
He començat a sospitar que alguna cosa estranya pasava quan m'he trobat al Pare Noël davant la porta d'uns grans magatzems. No arribava el dia 24? Unes quantes cantonades més endavant un senyor em dona un full de paper i em desitja bon nadal. Potser sí que avui és nadal. Sembla evident, però prefereixo assegurar-me'n; per això aquest cop sóc jo qui desitja un bon nadal a la primera persona que se'm creua. "Bon nadal!" em respon, acompanyat d'un somriure. Per un cop hauria preferit indiferència. Ara sí, he d'admetre que tenien raó aquells que m'advertien que no sabia ni el dia en que vivia.
Llavors on he estat aquests 23 dies? Merda, m'estaré tornant boig? Recordo que havia quedat a la plaça Catalunya. M'hi acosto i em quedo atordit quan la veig. M'ha estat esperant 23 dies! No li sé explicar el que m'ha passat, així que senzillament li desitjo un bon nadal. Riu i em fa un petó.


EL NADAL MÉS TROPICAL - GERTRUDIS amb Joan Garriga (La Troba Kung-fu)

Si el que paga que es qui mana té el pessebre ben muntat
Si el que mana que es qui paga pel nadal t´ha colocat
Si és que pagues i no manes i a sobre has de treballar...
L ´únic que et demano nano és ser com en rabadà.

Ni a Betlem ni a Vaqueira me´n vull anar
que m´acabo de llevar i vull esmorzar
que això és el pessebre dels marginats
aquí no se salven ni els reis...

Ni galets ni gall d´indi avui menjarem
tampoc cantarem ni ens estimarem
ni a la tia pepa li donarem un tall
encara que resi a missa del gall

Fum, fum, fum és el que venen els carrers tots plens de llum!
ai! que fum que fum que fum

Que son massa hores ... i amb elles tu t'hi quedes

Ni trajos, ni corbates, que avui no em poso les sabates
Sabatilles d´espart i vaig més tapat
i vaig més mudat amb el meu bernús que el nen Jesús
Que no hi ha res com tenir un pare fuster
que t´ho arregli així de bé i sàpiga sempre que ens convé

Fum, fum, fum
ai que fum que fum que fum

Senegal connection

Sí, al costat meu hi tinc el mercat de la Boqueria. També vec tot d'homes i dones corrent perquè arriben tard a algun lloc.
Sé que el soroll que escolto és produit pels motors dels cotxes quan arrenquen, seguint les llums verdes i vermelles que dicten l'ordre als conductors i als que esperen poder travessar el carrer. També sé que els forats que vec al terra són les entrades del metro. I que els animals que vec estan a dins de gàbies.

Sé de sobres on sóc, però per segons la música em transporta cap al continent africà.



Amadou et Mariam són una parella del Senegal, fan una música que et relaxa moltíssim. Llàstima que haguem hagut d'esperar que fossin descoberts per un europeu abans que arribessin aquí (al Senegal ja fa anys que sonen a la ràdio). El seu nou cd -Dimanche à Bamako- ha estat produït pel Manu Chao i és una autèntica passada.

Amadou et Mariam - Politic amagni (Dimanche à Bamako)


"La politique exige du sang, des larmes, de l'ignorance, des mensonges, des vies et des votes.
C'est pour cela, mon ami, c'est une évidence. La politique est violence. La politique c'est pas bon"

El colom

Hi ha un colom que espera impassiu l'arribada de la seva mort. Fa que m'aturi. Està immòvil i és força evident que d'un moment a altre li arribarà la hora. Tot i així desprèn serenor. Sembla com si volgués expressar-se i dir que ja sap que està a punt de morir, però que no li preocupa gaire.

Estic segur que si fos capaç de comunicar-se explicaria que ha viscut mil experiències. Que un dia va veure com un nen i la seva àvia venien a portar-li bocins de pà sec al parc de la ciutadella. Que ha vist algunes de les meravelles d'aquesta ciutat des d'uns angles que cap humà encara no ha vist mai. Que ha estat i s'ha sentit lliure des del dia en que va néixer. Que volar és pura màgia.
Que la seva vida l'ha omplert en tot moment i per això la mort mai l'ha espantat. I ara que intueix el final d'un moment a l'altre, surt a mostrar-nos la seva serenor. A fer saber sense necessitat de paraules que ell ha viscut. Tots els dies de la vida que avui està a punt d'esgotar.

Quan arribi a casa no em podré treure el colom del cap. Sé que ja estarà mort, però no em sentiré trist.

Les Bruixes

Al carrer Rosselló, passat l'hospital clínic, hi ha un racó on les bruixes no s'amaguen. No és gaire difícil de trobar si camines amb els ulls oberts. Si t'hi atures davant, les bruixes et convidaran a compartir sostre amb elles. A oblidar-te de la fred mentres agafes una tassa de cafè entre les mans.
Només la presència d'aquestes bruixes, despreocupades de no ser vistes, pot explicar perquè a vegades les hores passen a ser minuts i perquè altres vegades el temps s'atura. Perquè les converses no tenen cap mena de sentit, mentres el surrealisme agafa significat sense entendre'l.
Si creus en elles, et faran volar sense moure't de la cadira. Aterraràs lluny. Tan lluny que hauràs perdut la noció de la distància i et semblarà no haver-te mogut de la cadira.

Però quan et preguntis el perquè de totes aquestes experiències, faran que les oblidis. Passaran a formar part del teu inconcient. Per això, quan tornis a ser convidat tindràs la sensació d'haver-les viscut ja. D'haver-ho somiat o d'estar visquent un "deja vu". Llavors et preguntaràs què són les bruixes, sense sospitar que ja coneixes la resposta.

El indio

La sort de conéixer persones originals. Amb les que els moments aparentment intranscendents acaben convertint-se en moments plens de sorpreses. M'agraden.

El Indio - Facto Delafe y las Flores Azules

Del alba, el rosa. Del drácula, lo rojo
Domingo la bici. Domingo el reposo
Del viento, la brisa. Tu cara, tu sonrisa
Despierto tras las siesta.Tenderé la ropa
La ropa se seca.Regaré las plantas
¿Cortaré las hojas o las dejaré largas?
Legañas en los ojos. Lentejas en remojo
Me miras el trasero y lo meneo

Julio en la onda, 5 de la tarde.
Leche con galletas.Yo, dentro del pijama.
Empieza la jornada
¿Qué tal el partido?
Mi equipo ya ha marcado, casi siempre gana.

Bajo la manta. Mi niña acurrucada
El sofá es como una balsa. El salón en la penumbra
Alquilamos una peli y acabamos en la cama

Jugando a vaqueros y haciendo un poco el indio
Pito pito gorgorito
¡Que me voy! ¡Que ya me he ido!
¡Que ya he vuelto!
¡Que sí!
¡Que sí!
¡Que sí!

Que a tu lado, como un crío
Que a tu lado lo rizo
A tu lado la crema. A tu lado lo subo
lo elevo, lo asciendo,
lo vuelo y lo planeo.
Peinando las nubes y pintando el cielo

Hecho lo hecho
y dicho lo dicho
Prepararé la cena
Porque estaba escrito
Porque estaba escrito
Porque estaba escrito
Verdurita buena, sí!

En un dos por tres o en un tres por cuatro
Tu cara, tu retrato en mi corazón.
Guardado entre sedas.
Como las estrellas brillo a tu son
¡Dale gas!

Si es natural es bueno
Y si es bueno es natural, que sí!
Es natural y es bueno
Y si es bueno yo juego.

La memòria

Torna el fred i els dies curts. Per això vaig a la platja de la Marbella, m'assec a la sorra i provo de recordar.
Recordo aquell nen que volia construir un castell que arribés fins al cel. Recordo també com onada rera onada el seu somni s'esbaïa, i com onada rera onada ho tornava a intentar. Mai es rendia.
També em ve al cap el noi que saltava i ballava amb una safata de rosques al cap. Tanta era la seva gràcia que les venia sense gaires problemes, encara que a 40 graus ja us podeu imaginar com estaven les rosques. I els compradors es menjaven la seva resseca rosca amb un somriure d'orella a orella.
Després em torno a veure nedant mar endins. Aquella sensació d'allunyar-se de la multitud, de veure la ciutat més petita. De sentir-se tan bé dins l'aigua.
O com tumbat a la tovallola passava les pàgines d'un llibre que per moments em transportava lluny de la sorra. Mentres de fons s'escoltaven els crits de guerra del venedor de refrescos que, juntament amb els rajos del sol picant sobre el meu cos, em tornaven a la realitat.

Tots aquests records aconsegueixen que m'envaeixi una agradable sensació de calor. Penso que s'ha de valorar la memòria, que sense memòria ens moririem de fred.
I si hi ha algú que passi fred per no poder recordar, podem explicar-li que a la platja feia calor. Que un nen provava d'enlairar un castell de sorra...

IN MY LIFE (The Beatles)

There are places I remember
All my life though some have changed
Some forever not for better
Some have gone and some remain

All these places have their moments
With lovers and friends I still can recall
Some are dead and some are living
In my life I've loved them all

El cinema francès

Estic sentat a un dels bancs que hi ha a la plaça Joanic, t'espero i no arrives. Al costat meu hi ha una noia, li diré Judith, que espera a algú a qui diré David. A la Judith a més d'agradar-li les pel·lícules franceses, li encanta prendre tè a la teteria que hi ha prop de la plaça del Sol. Perquè la Judith sap que a la teteria Jasmí es respira la tranquilitat i la calma d'una teteria perduda en qualsevol poble del Magreb. La Judith volia anar a veure una pel·lícula (Odette Toulemonde) als Verdi, però no hi podrà anar perquè el David arriba tard. No porta rellotge i s'ha entretingut parlant amb un amic a qui feia temps no veia i a qui diré Marc. El Marc no coneix a la Judith (encara) ni tampoc li agrada el cinema francès. Abans de trobar-se amb el David, baixava Torrent de l'Olla camí al Calexico on l'esperen per fer unes partides de billar. Però a ell el que més li agrada d'aquest bar no és pas el billar sinó les taules folrades amb entrades de concerts: de Mano Negra a Zeleste, dels Beattles a la Monumental, dels Negu Gorriak, de Platero y tu, de Nofx... M'agradaria viatjar al passat i poder aprofitar aquestes entrades. Saps què? Quan arrivis et preguntaré si creus que podem canviar el passat.

El noi que toca una guitarra espanyola i al qui diré Xabi (amb b) no s'asseu a cap banc, està a l'herba que hi ha al costat de les taules de ping-pong i canta una cançó que no conec. El Xabi crec que no espera a ningú perquè ja està acompanyat d'una noia rosa, a qui diré Vero, i d'un noi que porta rastes que per mi serà l'Uri. L'Uri no viu a Gràcia, per això ha arribat en bicicleta. En canvi el Xabi i la Vero, que són veïns, viuen prop de la plaça Rovira i han baixat caminant. Quan s'hagin cansat de cantar aniran a veure una pel·lícula a casa del Xabi. Ho sé perquè la Vero porta un DVD (Paris je t'aime) i perquè als tres els hi agrada el cinema francès, sobretot al Xabi. Paris je t'aime l'enamorarà encara més, m'agradaria saber de qui. Saps què? Quan arrivis et preguntaré si creus que podem predir el que ens depararà el futur.

Dos bancs més enllà d'on som la Judith i jo s'asseu una altra noia rosa, a ella li diré Laia. La Laia llegeix un llibre que m'agradaria també llegir (Tot està il·luminat) i no espera al David, ni al Marc. De fet, no espera a ningú. No li agrada esperar, tampoc li agrada el cinema francès. En canvi, sí li agrada passejar per Gràcia i prendre's un gelat a la plaça de la Revolució. A mi també m'agraden els gelats de la plaça Revolució i si segueixes fent-me esperar tindré ganes de convidar-la (i d'oblidar-te), però no ho faré perquè sóc massa tímid. I perquè no li agrada el cinema francès!!!

Comencem?

Barcelona és com un imant que ens atrapa i que alhora atrau amb força a aquells que són nouvinguts. Serà aquest el poder al què es referia Peret en la seva cançó?. Alguns pensem que a més a més, si un ho desitja també pot ser màgica. Per més que altres intentin amagar aquesta màgia sota tones i tones d'asfalt i ciment, o camuflar-la amb estúpides lleis que pretenen regular fins i tot la improvització.

Tanca els ulls i imagina quants milers d'històries han passat, passaran o podrien haver passat en qualsevol dels seus racons . Quantes histories estaran passant justament ara, mentres llegeixes això? Serà cert que hi ha un home assegut a l'herba del Parc de la Ciutadella intentant esbrinar perquè s'ha oblidat d'allò que tant el preocupava? O potser hi ha algú que, perdut en algun carreró del barri Gòtic, camina mentres recorda quan feia el mateix trajecte acompanyat. Estarà pensant ell en tu?
I quantes d'aquestes històries s'entrecreuaran entre elles? Segur que tú també has pensat que si poguéssim anar saltant d'història en història seríem capaços d'arribar a qualsevol persona. T'imagines poder fer-ho? Ningú ens impediria d'intercanviar-nos; llavors jo estaria apunt d'acabar de llegir això, mentres tú... T'imagines?


INDIOS DE BARCELONA - Mano Negra

WELCOME ANYWHERE YOU COME FROM
You'll lose your life or find a home here
Cause some do it right some do it wrong
Some are talkin' wise some they're running their tongues

Lot of soul in my block
From St Pau to the dock
Are you ready to be hurt & shocked?
Barrio chino never fails to rock

LOS INDIOS DE BARCELONA
SON MAS INDIOS QUE LOS DE ARIZONA!!!

Cherokees they are movin' on
Up to calle St Pau, mescaleros powhow
There's gonna be war in the streets
Gringo better take a TRIP TRIP TRIP