Verds o blaus?

Els que soleu passejar pels voltants de la parròquia de Santa Maria del Mar, potser haureu passat alguna vegada pel carrer de les Mosques . Diuen els vells que és el carrer més estret de la ciutat. I de veritat que quan t'hi trobes enmig no tens la necessitat de medir-lo per adonar-te'n que no diuen cap bajanada.
Un d'aquests vells em va explicar que allà hi vivia una noia molt estranya. Em va dir que era una noia molt maca, de cabells negres i ulls molt clars, tan clars que no podies afirmar amb certesa si eren blaus o verds. Que feia tan goig de veure-la que hi havia qui deia que la seva presència era capaç d'il·luminar aquell carreró, on el sol hi passava molt més fugaçment que als altres carrers. Però que ara ja feia més de vint anys que ni ell ni ningú l'havia vist. Tot i així, la noia seguia allà. Ho sabia perquè cada nit, sense que ningú la veiés, baixava una cassola amb llet pels gats del carrer. El mateix que abans feia cada matí abans de marxar a la universitat. Per moments se'm va escapar el riure pensant en com els gats podien trobar aquest carreró tan petit i amagat. Ell no se'n va ni adonar i no parava d'explicar-me més detalls. L'home estava ben convençut que aquella noia tenia una enfermetat que no li permetia veure la llum del sol, que ho havia vist en una pel·lícula. M'imagino que es devia referir a "Los Otros".

La veritat és que no li vaig donar gaire importància a la conversa amb el vell fins uns dies després. Ulls clars i cabell fosc. Com aquells ulls que uns dies abans havien marxat quan més aprop els havia tingut. Com aquells ulls que, tot i haver-los tingut a tocar, no era capaç de saber si eren blaus o verds. Era una bogeria, no podia ser perquè el vell parlava d'una noia de vint anys enrera. Però a vegades, per sort, les coses les fem sense pensar. Vaig encarar el camí cap al carrer de les Mosques. No el trobava, ja començava a pensar que no existia el carrer, que no havia estat més que un somni. Quan vaig veure com un gat s'esmunyia per un carreró que m'havia passat de llarg. Vaig tornar enrera, i recordo com se'm va encongir el cor quan la vaig veure. No vaig trigar massa en lligar caps. Ella també em va veure, s'acostava cap a mi. Poc a poc, donant-me l'opció de fugir. Com si ella també sapigués que havia lligat caps. Però no vaig dubtar, vaig esperar que s'acostés. També vaig deixar que em baixés el coll de la camisa. No vaig fer res quan hi acostava els seus llavis, ni mentres sentia com mica en mica m'anava quedant adormit. Al despertar-me la seva mirada m'estava esperant. I a l'obrir els ulls per fi ho vaig poder veure clarament. Eren verds.

Barcelona en paraigua

Plou, fa uns dies que no para de ploure. I per si a algú encara li quedava algun dubte de que la tardor havia arribat a la ciutat, el vent també ha decidit venir de visita. Tremolen les branques dels arbres, i si un s'hi fixa pot escoltar com xoquen les unes amb les altres.
Des de la carretera de les aigües es pot veure com la foscor envaeix el cel. Tot és gris i em sembla estar presenciant la fi del món, o almenys la fi d'aquesta ciutat, quan de sobte un fort cop de vent fa que el paraigua s'aixequi molt violentment. No m'oposo a la força del vent; és més, deixo el meu cos mort i en pocs segons els meus peus ja no estan enganxats al terra. No m'ho puc creure, estic enlairant-me. Sense cap tipus de control i a batzegades, però estic volant. Com si d'una fulla es tractés vaig allà on determina el vent, sense rumb.
Al principi avançava lentament, però desde que aquell corrent m'ha enlairat encara més amunt vaig a una velocitat tan alta que fa que atravessi el barri d'Horta i el Carmel sense quasi bé adonar-me'n. Tinc el temps just per situar el passeig de Gràcia i després veure com les Rambles avui s'han buidat d'estàtues humanes, de gent passejant i de turistes prenent cervesses a les terrasses. Fixo la vista en l'estàtua de Colom, sembla que em vulgui indicar la direcció cap a on em portarà el vent i per primer cop sento por. No vull abandonar la meva ciutat.