El retrobament

Tot i el temps que fa que no el veu, l’Anna segueix enamorada d’en David. Mentres l’espera, es pregunta si encara el reconeixerà quan el torni a veure. Quan a la pantalla de l’aeroport s’anuncia l’arribada del seu vol, el cor de l’Anna batega amb molta més intensitat que segons abans. Comença a ser conscient de l’aprop que està el retrobament, i a mesura que s’acosta li venen al cap totes les vegades que ha imaginat aquest moment.

Surten els primers passatgers del vol. L’Anna està convençuda que en David vindrà amb una maleta ben grossa, carregada de sorpreses. Al cap d’una estona per la porta surt ell. Cabells arrissats, somrient i una mica més prim del que recordava. L’Anna amb llàgrimes als ulls s’esbraona cap a ell i se’l menja a petons.

En Pep torna avui de Nova York on fa uns mesos ha acabat la carrera d’arquitectura. S’ha passat el viatge imaginant què l’espera a la tornada de la seva ciutat. Haurà canviat gaire després de 4 anys? I que en serà de la gent que va deixar enrera ara fa 4 anys? Seguirà en Pep tan bromista com abans? I la Núria? Ha de trucar a la Núria i convidar-la a fer una copa. A passejar altre cop per la Barceloneta i a tornar a improvitzar aquells banys nocturns sota la lluna.

El que mai hagués imaginat, encara que l’avió hagués fet 2 voltes senceres a la Terra abans d’aterrar, és que una noia a qui no coneix el vindria a rebre amb llàgrimes als ulls, es llançaria sobre ell i tot seguit es fondrien en un petó.

Carta al núvol

Estimat núvol,

Sé que és dur però vull que la nostra relació estigui basada en la sinceritat, per això finalment m'he decidit a escriure't el que em feia tanta por explicar-te. És veritat que ets tú qui m'ha ensenyat a volar i tant de bo ho puguis seguir fent durant molt de temps. I si l'altre dia vaig haver d'agafar aquell avió va ser només per necessitat. De veritat, tú ja saps que per a mi era molt important agafar-lo. I si he de ser sincer, no me'n penedeixo. Espero que ho entenguis doncs a l'altra banda del vol m' esperava ella. Amb la qui tants vols hem compartit.

la samarreta (de la Laia)

Tota la sala Apolo saltant al ritme de les trompetes. L'Ignasi es fixa en la samarreta de la Laia. Verda, com els seus ulls. Li agrada (la samarreta). S'hi acosta i la mira de més aprop per poder apreciar les formes (de la samarreta). D'aprop encara li agrada més (la samarreta). Veu com (la samarreta) s'acosta cap a ell i escolta un xiuxiueig suau a la orella. No l'enten però la segueix (a la samarreta) i al cap d'una estona arriben al pis de la Laia. Poc a poc comença a treure-li la samarreta (a la Laia).

Una casa de locos

"La primera vez que llegamos a una ciudad vemos las calles en perspectiva, edificios seguidos carentes de sentido, todo es desconocido, virgen.
Sí, más adelante, habremos vivido en esta ciudad, habremos andado por estas calles, habremos llegado al final de las perspectivas, habremos conocido los edificios, habremos vivido historias con la gente...
Cuando hayamos vivido en esta ciudad, por esta calle habremos pasado 10, 20, 1000 veces. 10 veces 20000 veces.

Urquinaona, Passeig de Gracia, Laietana... Al cabo del tiempo, todo esto nos pertenece porque hemos vivido aqui. Algo así me pasaría a mi, pero aún no lo sabía. Urquinaona, esa palabra que sonaba medio sioux quedaba añadida a la larga lista de palabras antes extrañas que almacenamos en algún rincón del cerebro. Urquinaona se deslizó suavemente al lado de Buenos Aires, de Florida, de San Juan de Luz, de Cuernavaca, de Montecarlo, de Zahara de los atunes... se convirtió en algo normal y familiar.
Después, mucho después, cuando volvamos a París, todos los problemas se convertirán en grandes aventuras, será una tontería, pero, al final, los peores días de un viaje, las experiencias más desagradables, serán lo que más contemos a los demás."

(Una casa de locos - Cédrik Kaplisch)

La curta historia d'un escuradents

- 2 de cervesses i tres de xoriço!!!!
-Marxant!! De qui és l'hamburguesa??!!! un d'hamburguesa!!!
-Amb formatge i ceba??... Aquí, aquí!!!

Dia rera dia escoltava el rebombori de la gent demanant entrepans, compartint beguda i fent petar la xerrada des de dins del pot on em guardaven juntament amb els altres escuradents. Mentres esperava ser agafat per un dels clients de la xampanyeria he pogut apreciar milers de petites històries. He vist com vosaltres, humans, deixave-ho de comportar-vos com robots programats per aprofitar el temps, serà això la calor humana? També he vist com desconeguts banyaven la seva vergonya en vi escumós abans de perdre-la. He vist abraçades, brindis, petons. He descobert com canvieu quan us sentiu agust.
I alguns deveu pensar que ara que per mi tot s'ha acabat, hauria d'estar trist. Al terra, continuament trepitjat i sense captar l'atenció ni tan sols d'aquells que, una mica deprimits, proven d'allunyar-se de tanta alegria mirant cap aquí abaix. Però haurieu de saber que moments abans he saborejat els llavis més suaus de tots els que han entrat avui a la taverna. Quants de vosaltres us haurieu canviat en aquell moment per mi? Tot i sabent que estaveu destinats a acabar al terra, trepitjats, ignorats.

Per la nit

Feia dies que no et veia. Massa dies sense sentir la teva presència. Creu-me quan et dic que deambular pels carrers sense tú no és fàcil, de veritat.
Però aquesta nit he sortit a córrer i m'has sorprès. Quan menys t'esperava, allà estaves esperant-me tú. Corria i corria i per més metres que avançava allà seguies. Tan lluny o tan aprop com sempre, doncs tots dos sabem que la distància és relativa. Has tornat per recordar-me que amb tu la foscor és menys trista. Amb tú, lluna que il·lumines les nits dels solitaris.

Verds o blaus?

Els que soleu passejar pels voltants de la parròquia de Santa Maria del Mar, potser haureu passat alguna vegada pel carrer de les Mosques . Diuen els vells que és el carrer més estret de la ciutat. I de veritat que quan t'hi trobes enmig no tens la necessitat de medir-lo per adonar-te'n que no diuen cap bajanada.
Un d'aquests vells em va explicar que allà hi vivia una noia molt estranya. Em va dir que era una noia molt maca, de cabells negres i ulls molt clars, tan clars que no podies afirmar amb certesa si eren blaus o verds. Que feia tan goig de veure-la que hi havia qui deia que la seva presència era capaç d'il·luminar aquell carreró, on el sol hi passava molt més fugaçment que als altres carrers. Però que ara ja feia més de vint anys que ni ell ni ningú l'havia vist. Tot i així, la noia seguia allà. Ho sabia perquè cada nit, sense que ningú la veiés, baixava una cassola amb llet pels gats del carrer. El mateix que abans feia cada matí abans de marxar a la universitat. Per moments se'm va escapar el riure pensant en com els gats podien trobar aquest carreró tan petit i amagat. Ell no se'n va ni adonar i no parava d'explicar-me més detalls. L'home estava ben convençut que aquella noia tenia una enfermetat que no li permetia veure la llum del sol, que ho havia vist en una pel·lícula. M'imagino que es devia referir a "Los Otros".

La veritat és que no li vaig donar gaire importància a la conversa amb el vell fins uns dies després. Ulls clars i cabell fosc. Com aquells ulls que uns dies abans havien marxat quan més aprop els havia tingut. Com aquells ulls que, tot i haver-los tingut a tocar, no era capaç de saber si eren blaus o verds. Era una bogeria, no podia ser perquè el vell parlava d'una noia de vint anys enrera. Però a vegades, per sort, les coses les fem sense pensar. Vaig encarar el camí cap al carrer de les Mosques. No el trobava, ja començava a pensar que no existia el carrer, que no havia estat més que un somni. Quan vaig veure com un gat s'esmunyia per un carreró que m'havia passat de llarg. Vaig tornar enrera, i recordo com se'm va encongir el cor quan la vaig veure. No vaig trigar massa en lligar caps. Ella també em va veure, s'acostava cap a mi. Poc a poc, donant-me l'opció de fugir. Com si ella també sapigués que havia lligat caps. Però no vaig dubtar, vaig esperar que s'acostés. També vaig deixar que em baixés el coll de la camisa. No vaig fer res quan hi acostava els seus llavis, ni mentres sentia com mica en mica m'anava quedant adormit. Al despertar-me la seva mirada m'estava esperant. I a l'obrir els ulls per fi ho vaig poder veure clarament. Eren verds.

Barcelona en paraigua

Plou, fa uns dies que no para de ploure. I per si a algú encara li quedava algun dubte de que la tardor havia arribat a la ciutat, el vent també ha decidit venir de visita. Tremolen les branques dels arbres, i si un s'hi fixa pot escoltar com xoquen les unes amb les altres.
Des de la carretera de les aigües es pot veure com la foscor envaeix el cel. Tot és gris i em sembla estar presenciant la fi del món, o almenys la fi d'aquesta ciutat, quan de sobte un fort cop de vent fa que el paraigua s'aixequi molt violentment. No m'oposo a la força del vent; és més, deixo el meu cos mort i en pocs segons els meus peus ja no estan enganxats al terra. No m'ho puc creure, estic enlairant-me. Sense cap tipus de control i a batzegades, però estic volant. Com si d'una fulla es tractés vaig allà on determina el vent, sense rumb.
Al principi avançava lentament, però desde que aquell corrent m'ha enlairat encara més amunt vaig a una velocitat tan alta que fa que atravessi el barri d'Horta i el Carmel sense quasi bé adonar-me'n. Tinc el temps just per situar el passeig de Gràcia i després veure com les Rambles avui s'han buidat d'estàtues humanes, de gent passejant i de turistes prenent cervesses a les terrasses. Fixo la vista en l'estàtua de Colom, sembla que em vulgui indicar la direcció cap a on em portarà el vent i per primer cop sento por. No vull abandonar la meva ciutat.

No és el que sembla

En Josep freqüenta les zones més cools de la ciutat. Cada divendres sopa a un restaurant japonès del Born. 25 euros el plat, però en Josep s'ho pot permetre. A més, com el servei és bo, els hi acostuma a deixar una bona propina. Després sol anar a un bar petit però acollidor del mateix barri on queda amb uns amics tan moderns com ell. Allà solen petar la xerrada ambientats amb el més guay de la música indie-pop de la escena underground de la ciutat. Avui li ha tocat pagar la ronda al Josep, 3 cervesses (per suposat d'importació) i un mojito pugen 22 euros. Entre tots quatre han acordat que com avui estaven cansats canviarien la idea de Luz de Gas per anar a veure la pel·lícula d'aquell director coreà que recomenaven a la guia cultural de la ciutat. Com tenen una hora de marge van tirant xino-xano cap als cinemes. Tot i així a mig camí els hi entra set. En Josep veu un venedor de cervesses a la cantonada:
- ehhh! 4 cervezas amigo. ¿Cuanto cuestan?
- 1 euro y medio cada cerveza. 6 euros.
- No, no. Sabemos que las vendes por 1 euro. 4 euros máximo.


Bé, i aquesta era la història per colar la que possiblement sigui la meva cançó preferida. Varietat de ritmes, ska i tocs de punk barrejat amb un ritme enganxadís més tropical i una lletra que diu coses.

Kolore Bizia - Negu Gorriak



VISTA LA CANTIDAD DE COLORES,
A ALGUIEN SE LE OCURRIÓ GRITAR: COLOR UNIDO!
Y ENTONCES A UN DESPISTADO SE LE OCURRIÓ QUE TENÍA QUE
COMPRARSE UN JERSEY DE BENETTON, DE VERDAD.
PERO SI ME PREGUNTAS CUÁL ES MI COLOR FAVORITO
YA SABES CUAL VA A SER MI RESPUESTA: COLOR VIVO.

TODOS LOS COLORES CONTRA EL FASCISMO
COLOR VIVO CONTRA LA XENOFOBIA
TODOS LOS COLORES CONTRA LA FALSEDAD
COLOR VIVO

Al tren

Curiosament, avui m'assec mirant enrera, vull dir, en la direcció contrària a la que avança el tren. Serà el meu inconscient el que m'ha fet seure així? I, en comptes de continuar el capítol del llibre que havia deixat a mitges aquest matí, em trobo rumiant en perquè m'he assegut mirant endarrere.
Podria ser que l'inconscient m'estigui avisant de que em fa por mirar cap al futur i per això prefereixo mirar enrere. Encara que també em podria estar dient que sovint donem passos cap endavant sense tenir en compte el que ens queda enrera. Què sovint ignorem qui o què ens ajuda a fer aquests passos.
O qui sap si serà la meva manera de protestar contra aquesta societat. Una societat que premia aquells que avancen, encara que sigui trepitjant als altres i, per aquesta raó, decideixo revelar-me mirant enrere i no pas endavant.

Serà per qualsevol d'aquestes raons o perquè eren els únics seients que quedaven lliures.

El desert

Noto com la sang em regalima per la cara, però no sé si em baixa del nas o si és la sang que se m'ha anat acumulant a la boca. Tot i així, no noto mal a la cara. Deu ser perquè les primeres patades han estat a les costelles i em fan un mal tan intens que camuflen qualsevol altre dolor. M'atreviria a dir que m'havia quedat inconscient més per no haver de soportar aquest mal tan terrible, com si se m'esquerdessin les costelles una a una, que no pas dels reiterats cops al cap.
Gasto les poques forces que em queden provant d'aixecar-me, però les cames em fallen. També em fallen els reflexos i la cara s'emporta tot l'impacte contra l'asfalt. I això fa que enyori la suau terra del desert. Segons després tanco els ulls i pel cap em passen les imatges de quan era petit i cantavem amb els amics a la sortida de l'escola, de quan era més gran i acompanyava a la mare a buscar aigua al pou. De les terres que cultivava amb el pare, del Jamal parlant-me sobre les seves experiències a Europa. Mica a mica deixo de sentir dolor. Provo ara d'obrir els ulls, però ja no puc. Tot és fosc.

Ho sé

Espero que el semàfor em deixi travessar. A l'altra banda la Núria també espera pacientment que es posi verd.
Quan això passi sé que començarà a creuar com si no m'hagués vist. Sé que me la quedaré mirant i que pel cap em passarà la idea d'aturar-la. Sé també que ella tot i fingir que no m'ha vist desitjarà que adverteixi la seva presència. Sé que per uns instants la meva imaginació em farà volar amb ella pel cel d'aquesta, la meva ciutat. I sé que mentrestant ella pensarà en els moments que podriem passar plegats.
Sé que quan ja hagi travessat, quan estigui camí del port, me'n penediré de no haver-la aturat. Com també sé que ella, just abans d'arrivar a les Rambles, no entendrà perquè ha tornat a fingir que no m'havia vist.

Pallasso

La nena veu desde la vorera com les llàgrimes destenyeixen mica a mica el maquillatge del pallasso, descobreix que darrera la pintura s'hi amaga el rostre trist, desconsolat de l'home que fa poc ha deixat de ser pallasso.
Perquè està plorant el pallasso?
Perquè no somriu la nena?

Patia

És pobre sabeu. Sí, pobre. D'aquells que quan tenen sort poden dormir als caixers. I fins fa poc l'home pobre patia perquè no tenia res. Però no penseu pas que patia per ell, la seva situació és la que és i, amb el pas dels anys ja la té més que assumida. Patia per no tenir res per oferir. Per no poder donar res a ningú, ni tan sols a aquells que encara són més pobres que ell, aquells que lluny d'aquí lluiten per poder ficar-se algo a la boca.

Això era abans que de tan veure com tothom pensava sobretot en si mateix, per inèrcia (o per mimetisme) comencés a no patir tant.

Sigilós

Sóc tan silenciós que us asseguro que si no tinguessiu els ulls ben oberts no sabrieu que estic al costat vostre. I aprofito aquesta habilitat per passar desapercebut, observar el que m'envolta sense que la meva presència perturbi allò que observo.

Un dia vaig decidir treure'n profit. Hi ha qui neix per ser pintor, altres per ser futbolista i és evident que jo he nascut per ser lladre. Al principi he de reconéixer que em feia una mica de vergonya, però mica en mica se m'ha passat i ara dic sense embuts que no m'estranyaria que fos el millor lladre que hi ha sobre els ciments d'aquesta ciutat. No ho dic per fanfarronejar, doncs puc presumir que al llarg de la meva carrera encara mai m'ha calgut sortir per potes. Simplement agafo el botí i deixo que tot continui el seu camí, com si jo mai hagués estat allà. El fet de treballar en una ciutat amb tan moviment i soroll encara em facilita més la feina.

I si avui m'he decidit a escriure això és perquè si algun dia trobeu a faltar alguna cosa penseu en mi. M'agrada que es reconegui la feina ben feta.

Vampire Weekend

Bons i originals.
A-Punk (Vampire Weekend)


el dia 29 de maig els tindrem per aquí.

Sorpreses

Fa molt de temps que no actualitzo el blog. Avui és un bon dia per fer-ho, a fora el temps és gris i no ve massa de gust sortir a fer un volt. Sec davant del teclat esperant caçar alguna idea. No n’arriba cap. Posaré música, una mica d’Amparanoia m’animarà. Quina llàstima, oi? L’Amparanoia plega, diu que ara serà Amparo. Aviam que en sortirà... espero que ens segueixi sorprenent. Clar!! Sorpreses! Com no hi havia caigut... A qualsevol racó de la ciutat n’hi pot haver. Per exemple a l’estació de Sants. Què podria passar? Potser que una noia es trobés el paraigües que li havia deixat a un noi amb qui per desgràcia seva (o dels 2) no s’havien retrobat mai més. La noia llavors buscaria desesperadament al noi. No el trobaria, però ella com no vol tornar a deixar-lo escapar (tot i que en realitat el que té por de perdre és la idea que té d’ell), s’asseuria al costat del paraigües amb l’esperança que el noi recordés que se l’ha deixat. A fora hi plouria, com avui. Així és més fàcil de creure que el noi trobi a faltar el paraigües. Aleshores seria bo trencar el guió típic. No sé, podria dir que qui ve a buscar el paraigües és una altra persona. Algú que un dia de pluja va equivocar-se de paraigües al sortir d’una botiga. I aquest algú també el podriem convertir en algú especial, ja se m’ocorrirà mentres vagi escribint...

Quan la Núria va veure el paraigües el cor se li va accelerar. En tota la ciutat no podia haver-hi un paraigües tan estrambòtic com aquell que ara reposava al paraigüer de l’estació de Sants. Feia temps que no el veia, exactament el mateix temps que feia que no havia tornat a veure l’Albert. Es preguntava si...

Amparanoia - El destino

Un passeig

Al carrer dels petons una parella es discuteix.
Al carrer de la lluna la gent es refugia de l'escalfor del sol.
Mentrestant, a la plaça del Sol s'espera l'arribada de la nit per començar la gresca.
Quilos de ciment al carrer de les flors.
I a la plaça de la Revolució els joves asseguts al banc.

Sovint em sento atrapat.

Recordo com estava sol al vagó, envoltat d'un silenci que només el trencava aquell soroll tan típic que fa qualsevol tren al passar sobre les vies. Tra-tra, tra-tra... així mica a mica els ulls van anar tancant-se, fins caure en el món al que diuen que hi arribes quan dorms.

Merda, m'he quedat dormit i no sé pas quina és aquesta estació, no em sona haver-la vist mai abans. Salto cap a fora del tren sense pensar-m'ho dues vegades i em trobo altre cop sol, però ara enmig d'una andana que no reconec, no recordo haver-la vist mai. La llum és tènua, suficient com per veure que enlloc hi ha cap tipus de cartell que m'ajudi a esbrinar on soc. El cor se m'accelera al mateix ritme que els meus pasos busquen alguna pista per saber on em trobo. Crido, torno a cridar amb més força sense cap altra resposta que el meu propi eco. El cor encara més accelerat; el neguit fa que ni me n'adoni que ja estic corrent. Pujo per unes escales mecàniques aturades des de fa ves a saber quants anys. Pols, kilos de pols per tot arreu. Des de dalt de les escales la vista que tinc de la estació es fantasmagòrica. Deu ser per això que instintivament torno a mirar endavant, buscant desesperadament un raig de sol, un rastre de vida. Els passadissos semblen ara laberints i tinc la sensació d'estar fent cercles. M'aturo, miro endavant i endarrera, a la dreta i a l'esquerra. Sembla que per les escales que hi ha al final del passadís no hi havia passat encara, vaig cap allà mentres una gota de suor freda ressegueix poc a poc el lateral de la meva cara. Per fi! Al fons sembla que intueixo una sortida. Em dirigeixo cap a ella quan una sirena comença a sonar amb força, segons després una multitud de gent baixa per aquella sortida. El silenci queda definitivament trencat pels motors dels avions que sobrevolen la ciutat. Sento un gran espetec prop meu. Tremolant, mort de por, tanco els ulls.

La belleza está en la cabeza

Cada vez son más los que difunden por las paredes de esta ciudad que "la belleza está en la cabeza". Y tienen razón, porque la más grande de las bellezas permanece escondida de aquellos ojos ciegos de tanto querer mirar. Como cuando el sol te deslumbra, privándote así de ver todo lo que su luz te hubiera permitido percibir de no haber sido tan osado.

La belleza a la que creo se refieren ciertamente no es superficial, pero eso no significa que no la podamos percibir. Puedes apreciarla cuando escuchando a esa persona que te reserva su belleza le entiendes incluso sus silencios. También cuando le ves a pesar de tener los ojos cerrados, o cuando sientes sus caricias sin tocarte. Pero mucho más importante que cualquiera de estas cosas, si queremos encontrar esta belleza escondida en la cabeza, es entender que ésta la encuentras sin buscar porque es ella quien te busca a ti.
Lástima aquellos que crean haberla visto con sus ojos porque difícilmente a ellos les buscará jamás.

Sueños de sirena

Les petites coses, les que una a una podrien passar desapercebudes però que totes juntes mouen les nostres vides i fan que siguem com som.

M'han fet pensar en una cançó de la Pegatina. Millor dit en la lletra d'una cançó de la Pegatina, surrealista, com la vida mateixa.

Sueños de sirena (La Pegatina)

Sueños de sirena que se caen por la escalera de un viejo petrolero sin pudor.
La mujer en el balcón quiere tener ventilador antes de tirarse contra el suelo.

Y la luna sonríe mientras mira las grandes tonterías que hacen útil mirar
Y la luna sube la marea para que ahoguen sus penas los hombres en el mar

Con la garganta rota de intentar morder las moscas de vinagre por quererse aliñar.
Y tras la ventana donde el ciego ya no anda siempre queda aire que respirar.

Tras los matorrales hay conejos infernales que siempre piden más de lo que dan
Las niñas de la plaza más calientes que una plancha seducen al bastón del jubilao.
Esas viejas motos que se mecen con nosotros en esta humana tierra de robots.
Unas garrapatas con todas sus artimañas marcan territorio en un bull-dog.

Juno

Típica tarda de diumenge: A la ràdio "carrusel deportivo", a la tele el panorama no és gaire esperançador tampoc (a aquestes alçades em sembla que ningú ho posa en dubte). Prou cansat com per descartar la idea de llegir. I ja no parlem de fer feina; es podria dir que en això de descansar al setè dia, jo com tants altres tenim un comportament d'allò més catòlic. Serà per fer-nos perdonar tots els pecats comesos els sis dies anteriors?

Una recomenació per trencar aquestes típiques tardes de diumenge és anar a veure Juno. Una pel·lícula divertida, molt original i amb alguns detalls de "películ·la mereixedora d'entrar a la llista de pelis per tornar a veure".

La banda sonora per si sola ja mereix l'entrada de cinema. Com diu l'actriu que interpreta Juno "és la banda sonora que escoltaria Juno". I no s'equivoca. Com a mostra un botó, bé un boto en forma de cançó.

Anyone Else But You

Tu ets una amant a mig temps i una amiga a temps complert.
El mono sobre l'esquena és l'última moda.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Et faig un peto al cervell a la sombra del tren
Et faig un peto poc pràctic, el meu cos es mou d'un costat a l'altre.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Aquí hi ha una esglèsia i aquí està un campanari.
Nosaltres segur que som macos per a dos persones lletges
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Les pedres em perdonen, els arbres em perdonen,
doncs perque no pots perdonar-me.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Jo trobaré la meva puta al teu cotxe
amb el meu mp3, DVD, i la funda arrugada de la guitarra
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Adalt, abaix, esquerra, dreta
Només perquè timem no vol dir que no siguem llestos
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Sempre tractant de mantenir-ho real,
ara estic enamorat de com tu et sents.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Tots dos tenim feliços i brillants rampells de ràbia.
Jo vull més fans i tu més escenari.
No vec el que qualsevol pot veure a ningú més que tu.

Sense paraules

Sovint es quedava sense veu. A vegades es quedava mut per la por, altres era alguna sorpresa el que l'impedia parlar, i altres simplement perdia la veu sense cap motiu aparent. Va ser després de l'ultima fugida de veu quan va decidir que aquest fet no el tornaria a deixar sense paraules. Va agafar un llibre i unes tisores i retallà primer les pàgines, per tot seguit retallar les linies que formaven les paraules que s'anava guardant a les butxaques: El - nen - estrella - Oscar - Wilde - un - cop - dos - pobres - llenyadors - tornaven - a - casa - per - una - gran - pineda - Era - hivern - i - feia - una - nit - de - fred. Fins arribar a l'última plana d'aquell petit llibre que tantes vegades s'havia llegit. Ensenyà - amor - bondat - i - caritat - i - al - pobre - li - donà - pa - i - roba - al - despullat - i - va - haver - pau - al - país.

Unes setmanes després quan la veu li va tornar a marxar va poder posar a prova la idea que havia tingut.
-Que et passa? - li preguntà la pastissera, estranyada.
- no - tinc -la paraula veu no sortia en aquell conte - l'- he - perdut .
-No sé que vols dir-me.
-no - puc - contestar - buscar - pero - no- trobo - . - jo - tinc - bona - idea

Les paraules de tot un llibre sencer omplien les seves butxaques i tot i així li'n mancaven tantes... Això va ser el que l'impulsà a repetir el mateix procediment que havia fet amb aquell conte d'Oscar Wilde amb molts i molts altres llibres. A partir d'aquell dia es va passar llargues hores llegint, rellegint i tornant a llegir els llibres que després li servien per afegir noves paraules a la seva col·lecció de paraules. Una col·lecció que llibre a llibre es va anar ampliant fins a arribar a tenir moltes més paraules de les que qualsevol de nosaltres coneixem.

Han passat uns quants anys des de que va començar a guardar paraules, però encara aquell noi (que ara ja és un home) segueix llegint. Buscant noves paraules per retallar i afegir a la seva col·lecció perquè l'angoixa la idea de quedar-se sense la paraula que necessita.
Si algun dia decideixes acostar-te al barri del Fort Pienc, a prop de l'Arc de Triomf, el pots arribar a veure. Amb un llibre entre les seves mans. Buscant paraules.

Amb el cap ple d'ocells

Confossos per les temperatures tan estranyes, han escurçat les seves vacances africanes els primers ocells que arriben de nou a la ciutat.
Pots anar-los a rebre, al costat de la platja. I mentres volen, pensar en el que deia el pare de la Binta. Deia que hem d'aprendre del comportament dels ocells, que eren tan intel·ligents perquè prenen la millor part del nord i la millor part del sud.
Després tancar els ulls i començar a volar amb ells. Deixar fluir els pensaments per cercar el millor de la teva imaginació. Sentir-se ocell. Sentir-se lliure.

Es busca

Tants fulls escrits amb el llapis que ara he perdut. Sense ell no sé trobar les paraules, les idees es perden i les històries passen desapercebudes.

De veritat que he fet tot el que està a les meves mans per trobar-lo. L'he buscat per tot arreu on hem estat plegats. Ni rastre pel barri de Gràcia, ni a la Barceloneta, ni al Gòtic. Tampoc en saben res d'ell a les Rambles o al parc de la Ciutadella. I quan m'acosto preguntant a cadascuna del munt de cafeteries que hem visitat, solament obtinc llargues.

Arribats a aquest punt no em queda cap altre recurs que involucrar al màxim de gent en la seva busca. Us podria dir que és un llapis escarransit i de color vermell, a primera vista, un simple llapis vell. Però és quan està a les mans que es fa diferent a la resta dels llapis. No, no canvia pas de color ni de forma. El que sí canvia és la percepció del qui l'agafa. Així pots arribar a veure més enllà d'on arriba la vista , de percebre allò que sovint passa desapercebut. Si el trobeu, entendreu el que vull dir en pic el tingueu entre les vostres mans.

Sé que no tinc gaires possibilitats de retrobar-lo. I comprenc que de la mateixa manera que un dia va arribar a les meves mans avui pot estar a les mans d'algú altre.

Em pregunto si haurà arribat el moment d'escriure en boli. De fer que, a partir d'ara, els fulls quedin marcats per sempre, lluny de la goma de la memòria.

Per tot això, només em queda per afegir que es busca boli.

Farrah

Segur que la majòria no haureu sentit mai a parlar de Farrah. Jo tampoc fins fa ben poc, i ara ja hi estic enganxat...

Un petit tastet amb aquest videoclip gravat sobre un altre núvol. És molt original, ja que està animat a partir de 9400 fotos individuals.

FARRAH - Fear of flying (Cut out & keep)



"But one day I'll get away and see the life I could be living. Make a change, get on a plane because there's so much I've been missing. When I get over the fear of flying."

Estimar-se a si mateix

Vaig acostar-me a escoltar aquella àvia asseguda al banc de la plaça Orfila. Amb la seva veu suau havia aconseguit captar l'atenció de tots els marrecs que fins feia ben poc donàven patades a una pilota, en un intent desorganitzat de partit de futbol.
Els explicava que feia molt i molt temps hi havia un noi que s'asseia dia sí dia també en aquella mateixa plaça on ara estaven ells. Deia que feia tant temps que encara no existia el banc on estaven asseguts, ni l'ajuntament del barri, ni el Palomar, ni res del que ara podien veure. I mentres els nens i nenes que l'envoltaven es miraven la plaça de dalt a baix, els hi va dir que aquest noi, que cada tarda estava sol, assegut al terra de la plaça, no volia tenir amics ni amigues.
La nena del vestit rosa la va interrompre - "Perquè??" - doncs no li entrava al cap que algú no volgués tenir amics ni amigues. L'àvia llavors se la va mirar i li va dir que estava sol per por. Perquè tenia por de fer amics. Es pensava que ningú l'entendria, que era tan avorrit que ningú voldria estar amb ell i que era tan ruc que tothom se'n riuria d'ell. A més -va afegir- quan algú intentava acostar-s'hi ell s'allunyava ràpidament, no volia que vinguesin a fer-li burles.
Tot seguit l'àvia allunyà la vista de la nena i mirà cap a tots i totes per dir-los que era tan pobre l'amor que el noi sentia cap a ell mateix que fins i tot va cridar l'atenció dels déus. Només ells coneixien el gran valor que atesorava dins seu. Però ni tan sols ells podien saber el perquè no volia estimar-se, perquè no apreciava totes les virtuts que tenia, que no eren poques.
Els va dir que alguns anys més tard aquell noi va morir. La gent de la vila- recordant el passat de l'actual barri de Sant Andreu- deien que havia mort de pena. Però no sabien que els déus no havien oblidat al noi. Així van decidir que, excepcionalment, el reencarnarien en un noi i en una noia alhora. I que escriurien en el llibre dels destins que en alguna o altra vida les 2 parts es tornesin a trobar per, aquest cop sí, apreciar totes les seves virtuts. Per estimar-se. Per estimar com mai ningú havia estimat encara.

Podria haver estat el final de la història, però l'àvia va suavitzar llavors encara més la seva veu. I va dir-los que aquestes dues parts poden estar ara a qualsevol lloc. Qui sap si encara s'han de trobar. Qui sap si no era algú d'ells.
Quan l'àvia semblava haver acabat de xerrar, la mateixa nena que abans l'havia interromput se la mirà entusiasmada i li va preguntar que si fos ella una de les dues meitats com sabria on era l'altra. L'àvia va deixar una pausa i amb tendresa li va dir: "Tard o d'hora te n'adonaràs". I ara sí, l'àvia es va aixecar i enfilà el camí de retorn. Allunyant-se poc a poc, com totes les àvies.

Elecciones generales

"Yo siempre he defendido y defenderé la libertad. La libertad de escoger"
"Creo en un mundo sin fronteras, porque todos somos personas de un mismo mundo. Las fronteras son barreras artificiales"

Qui és que ho ha dit? Noam Chomsky?, el subcomandante Marcos?, Manu Chao? . Hauria jurat que qui hi havia darrera la pantalla pronunciant això era en Mariano Rajoy. Serà que necessito dormir una mica més... Bona nit, ja em despertareu quan s'hagi acabat tota aquesta farsa que munten cada quatre anys.

Visions

Havia vist en centenars de películes al protagonista fregar-se els ulls per esbaïr les visions que tenia. Impulsivament, decideixo imitar-los, però no obtinc el mateix resultat.
Hauria jurat que aquest camí ample i frondós pel que em trobo era abans la Gran Via. Segueixo caminant fins a topar-me amb un riu que passa just per on la meva ment hi situa el carrer Sardenya. El segueixo cap amunt, no hi ha rastre de vida humana. Tampoc allà on, si la meva orientació no falla, hi hauria de trobar la Diagonal i on em torno a topar amb un altre camí. Aquest cop més ample i sense gaire vegetació. Allà prenc la decissió de seguir els carrers, ara convertits en camins, que m'acostin al Tibidabo.
Tot i que m'ho esperava, no puc deixar de sorpredre'm quan em trobo davant la muntanya. Encara que el sol faci estona que ha deixat de brillar, no puc evitar que la suor empapi la meva pell a mesura que vaig pujant les rampes que m'acosten al final del camí. Però no m'aturo, tinc una necessitat irracional d' arribar adalt. Quan per fi tinc la cima a tocar corro cap a ella. No trigo massa a arribar-hi. Alço la vista i miro avall. Veig llums, carrers, edificis il·luminats... Em frego amb força els ulls.

Correr

Va mirar el rellotge penjat a la paret, i sense temps per observar l'hora que marcaven les agulles, va marxar. Sabia que havia arribat l'hora. Havia de ser ara el moment de travessar la porta, sortir a fora i deixar-se endur per l'aire.
Així gambada a gambada va anar recorrent els carrers del seu barri. Carrers estrets on la llum del sol no ha gosat perturbar la fredor i la calma que s'hi pot respirar durant el dia, i en els que la foscor de la nit sembla trobar-s'hi còmoda.
I tota la gent que ha arribat atreta per aquesta fredor i per sentir-se lluny de la llum, el mira a ell. Però ell no s'atura, segueix corrent pels carrers. Sap que d'un moment a altre ho trobarà. Llavors per fi coneixerà que és això que està buscant, això que està a punt de trobar.


CORREN - Gossos amb Dani Macaco


"Difí­cil descobrir qui soc avui­. Una gota em cau mentre un altre em treu la set.
Plou i fa sol alhora. Tomba la bala que m'apuntava, era la meva i jo mateix em disparava. Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma, no s'esborren. Em conformo en mirar-me, mirar-me de dins cap a fora."

2008 Bons propòsits

1.- Viatjar:

• Agafar el núvol sol o acompanyat i disfrutar del seu vol.
• En cas d'haver-se de desplaçar per terra, ser respectuós amb l'aire de tots.
• Caminar per plaer i no per necessitat.
  
• Sentir l'aire, el gust de viatjar sobre 2 rodes.
• Descobrir que hi ha vida més enllà d'aquesta ciutat.
  

2.- Divertir-se:

• Treure el nen o nena que duem a dins.
• Riure, riure's de tu, riure's dels qui es riguin de tu.
• Trobar els bons moments, fins i tot quan semblin estar amagats.

3.- Somiar:

• Somiar desperts.
• Somiar que les utopies són possibles i no despertar-se mai d'aquest somni.
• Regalar somnis a aquells que no en poden tenir.
• Apreciar quan els somnis es converteixen en realitat, fins i tot aquells que mai s'havien arribat a somiar.
  

4.- Aprendre:

• Descobrir nous racons, nova gent, nous paisatges i nous moments.
• Redescobrir vells racons, vells amics i amigues, vells paisatges i recordar moments passats.
  
• Ensopegar dues, tres i fins i tot quatre vegades amb la mateixa pedra. Tantes vegades com calgui.

5.- Ser més lliure:

• Ser cada cop més tú. Encara que això impliqui desempallegar-nos del còdig de barres que algú ens va enganxar.
• Nedar a contracorrent (o sortir-se del camí marcat en cas d'anar caminant)
• Gaudir de la llibertat allà on ja ha estat conquerida: Linux, Wikipedia, Mozilla Firefox.

6.- La imaginació al poder o el poder de la imaginació:

• Imaginar com serien les coses si...
• Barrejar imaginació amb realitat. O realitat amb imaginació.
  

7. Gaudir de les lletres, dels sons, de les imatges:

• Viure les histories que neixen cada dia en pàgines o pantalles al llarg de la ciutat.
  
• Compartir els pensaments.
• Descobrir els sons que poden estar amagats en qualsevol dels racons de la ciutat.
  

8.- Fer que dia a dia es vagi omplint l'any de màgia. Entre tots és més fàcil.