la samarreta (de la Laia)

Tota la sala Apolo saltant al ritme de les trompetes. L'Ignasi es fixa en la samarreta de la Laia. Verda, com els seus ulls. Li agrada (la samarreta). S'hi acosta i la mira de més aprop per poder apreciar les formes (de la samarreta). D'aprop encara li agrada més (la samarreta). Veu com (la samarreta) s'acosta cap a ell i escolta un xiuxiueig suau a la orella. No l'enten però la segueix (a la samarreta) i al cap d'una estona arriben al pis de la Laia. Poc a poc comença a treure-li la samarreta (a la Laia).

Una casa de locos

"La primera vez que llegamos a una ciudad vemos las calles en perspectiva, edificios seguidos carentes de sentido, todo es desconocido, virgen.
Sí, más adelante, habremos vivido en esta ciudad, habremos andado por estas calles, habremos llegado al final de las perspectivas, habremos conocido los edificios, habremos vivido historias con la gente...
Cuando hayamos vivido en esta ciudad, por esta calle habremos pasado 10, 20, 1000 veces. 10 veces 20000 veces.

Urquinaona, Passeig de Gracia, Laietana... Al cabo del tiempo, todo esto nos pertenece porque hemos vivido aqui. Algo así me pasaría a mi, pero aún no lo sabía. Urquinaona, esa palabra que sonaba medio sioux quedaba añadida a la larga lista de palabras antes extrañas que almacenamos en algún rincón del cerebro. Urquinaona se deslizó suavemente al lado de Buenos Aires, de Florida, de San Juan de Luz, de Cuernavaca, de Montecarlo, de Zahara de los atunes... se convirtió en algo normal y familiar.
Después, mucho después, cuando volvamos a París, todos los problemas se convertirán en grandes aventuras, será una tontería, pero, al final, los peores días de un viaje, las experiencias más desagradables, serán lo que más contemos a los demás."

(Una casa de locos - Cédrik Kaplisch)

La curta historia d'un escuradents

- 2 de cervesses i tres de xoriço!!!!
-Marxant!! De qui és l'hamburguesa??!!! un d'hamburguesa!!!
-Amb formatge i ceba??... Aquí, aquí!!!

Dia rera dia escoltava el rebombori de la gent demanant entrepans, compartint beguda i fent petar la xerrada des de dins del pot on em guardaven juntament amb els altres escuradents. Mentres esperava ser agafat per un dels clients de la xampanyeria he pogut apreciar milers de petites històries. He vist com vosaltres, humans, deixave-ho de comportar-vos com robots programats per aprofitar el temps, serà això la calor humana? També he vist com desconeguts banyaven la seva vergonya en vi escumós abans de perdre-la. He vist abraçades, brindis, petons. He descobert com canvieu quan us sentiu agust.
I alguns deveu pensar que ara que per mi tot s'ha acabat, hauria d'estar trist. Al terra, continuament trepitjat i sense captar l'atenció ni tan sols d'aquells que, una mica deprimits, proven d'allunyar-se de tanta alegria mirant cap aquí abaix. Però haurieu de saber que moments abans he saborejat els llavis més suaus de tots els que han entrat avui a la taverna. Quants de vosaltres us haurieu canviat en aquell moment per mi? Tot i sabent que estaveu destinats a acabar al terra, trepitjats, ignorats.

Per la nit

Feia dies que no et veia. Massa dies sense sentir la teva presència. Creu-me quan et dic que deambular pels carrers sense tú no és fàcil, de veritat.
Però aquesta nit he sortit a córrer i m'has sorprès. Quan menys t'esperava, allà estaves esperant-me tú. Corria i corria i per més metres que avançava allà seguies. Tan lluny o tan aprop com sempre, doncs tots dos sabem que la distància és relativa. Has tornat per recordar-me que amb tu la foscor és menys trista. Amb tú, lluna que il·lumines les nits dels solitaris.