Les vides d'un gat

- Mare, perquè se'l veu tan feliç a aquest gat?
- Perquè diria que encara li queden 5 vides.
- I les altres 2? Què li va passar?
- La primera se li va caure pel balcó i la segona... crec que un dia es va morir d'aborriment.
- Ostres! I a mi, quantes vides em queden?
- A tu encara et queden totes, gateta meva.


"I si us baralleu no podreu esgarrapar, i si us baralleu no podreu desafinar"
Gat-Maria Coma (descobriu-la si encara no ho heu fet!! www.mariacoma.com")

Bufa el vent

L'any nou porta vent a la ciutat. Un vent que de la mateixa forma com arrenca les fulles velles dels arbres perquè puguin néixer després de nou; s'endú els mals records passats perquè puguin arribar nous moments.
Vent que neteja l'aire. Vent que s'endú els castells de sorra, que fa volar barrets. Vent que ens fa riure quan ens despentina, quan aixeca el vestit d'aquella noia tímida.
Vent que et pica a la cara i et recorda que avançar no sempre és fàcil, que cada pas endavant pot ser un esforç. El mateix vent que t'empeny quan decideixes canviar el sentit.
Vent que s'endú el paper amb el missatge que algun dia, en alguna part, t'arribarà.

Els amics

Es donà un fort cop al cap que li va fer perdre el coneixement. Uns dies després quan va tornar a trobar-lo tenia moltes visites.

- Com estàs? - li preguntà l'Ignasi.
- Mandarines i turró.

- Com et trobes? - va dir-li l'Eli.
- L'últim de Paul Auster.

- Estàs millor? - va preguntar en Jordi
- Diria que a les dotze.

Quan la Marina va arribar, va trobar-se amb l'Ignasi, l'Eli i en Jordi xerrant sobre les possibles seqüeles del fort cop al cap i especulant sobre el seu estrany comportament. La Marina que l'havia acompanyat tots aquells dies va entrar a la habitació ensumant-se alguna cosa.

- Com estàs?
- Avui em trobo molt millor. I ara encara més.

I no li van caler més preguntes per entendre'l.

Les persones canvien

- No pots passar-te el dia als núvols- va dir-li la Marta al David. I en David que feia tot el possible perquè la Marta es fixés en ell va deixar d'estar pendent dels núvols.
- On vas amb aquestes pintes? T'hauries de pentinar-. I en David, cada matí es va començar a pentinar.
- No vagis picant de mans pel carrer. No et dones compte que la gent et mira?- I ara ja no pica amb les mans quan escolta música.
- Faràs tard! Sempre perds el temps i després arribes tard-. I en David ja no es para més a les cantonades a imaginar històries entre les 2 persones que estan a punt de topar-se.

Així mica en mica, la Marta s'ha començat a fixar en aquell a qui abans deien David (la Marta sempre havia trobat el seu nom massa comú).

La vergonya

A la cantonada hi ha un noi que s'amaga un ram de flors a l'esquena. M'agradaria que les flors encara no tinguessin destinatari. I quan passés per davant del noi que s'amaga les flors a l'esquena la persona que necessita les flors del noi que s'amaga les flors a l'esquena, el noi que s'amaga les flors a l'esquena deixés d'amagar-se.

El pardal

Tothom sap com va acabar la historia del pardal.
Tothom sap que al final, l'Ignasi va deixar que el pardalet disfrutés de la llibertat de ser ocell. Doncs un cop el pardal va recuperar la força a les seves ales, l'Ignasi no volia ni podia retenir-lo. Els dos havien passat molts dies junts, ell el protegia del món i el pardalet li agraïa amb la seva companyia. Molts dies des d'aquell fatídic dia en que un cop de vent l'havia tirat del seu niu.

El que no tanta gent deu saber és que l'Ignasi va enyorar-lo molt, trobava a faltar sobretot la sensació de no sentir-se sol quan es feia fosc. Fins que un dia (o millor dit, una nit), empès segurament per aquesta sensació d'enyorança, l'Ignasi va tornar al prat on havia trobat al pardalet. Aquell dia (o millor dit, aquella nit) l'Ignasi va veure que aquell prat era ple de pardals, ple de flors i d'arbres, ple de vida. I tot gràcies a la lluna plena.

Senzill

Senzill.
Senzill com un passeig observant les platges de la ciutat.
Senzill com una nit sota la lluna.
Senzill com un somriure.
Senzill com mirar als nens jugant. Sense preocupacions.
Senzill com la llum d'un fanal.
Senzill com un "hola, com estàs?"
Senzill com escoltar una cançó.
Senzill com deixar volar la imaginació.
Senzill com les paraules.
I llavors, perquè ens compliquem tant?


No tens la sensació que no sabem apreciar la bellesa que s'amaga darrera de la senzillesa. Com en el videoclip "puntitos" dels fufü-ai, una autèntica meravella!



concert acústic al Bar Pastis (carrer Sta. Mónica) aquest dijous 24 a les 22:30.