Sovint em sento atrapat.

Recordo com estava sol al vagó, envoltat d'un silenci que només el trencava aquell soroll tan típic que fa qualsevol tren al passar sobre les vies. Tra-tra, tra-tra... així mica a mica els ulls van anar tancant-se, fins caure en el món al que diuen que hi arribes quan dorms.

Merda, m'he quedat dormit i no sé pas quina és aquesta estació, no em sona haver-la vist mai abans. Salto cap a fora del tren sense pensar-m'ho dues vegades i em trobo altre cop sol, però ara enmig d'una andana que no reconec, no recordo haver-la vist mai. La llum és tènua, suficient com per veure que enlloc hi ha cap tipus de cartell que m'ajudi a esbrinar on soc. El cor se m'accelera al mateix ritme que els meus pasos busquen alguna pista per saber on em trobo. Crido, torno a cridar amb més força sense cap altra resposta que el meu propi eco. El cor encara més accelerat; el neguit fa que ni me n'adoni que ja estic corrent. Pujo per unes escales mecàniques aturades des de fa ves a saber quants anys. Pols, kilos de pols per tot arreu. Des de dalt de les escales la vista que tinc de la estació es fantasmagòrica. Deu ser per això que instintivament torno a mirar endavant, buscant desesperadament un raig de sol, un rastre de vida. Els passadissos semblen ara laberints i tinc la sensació d'estar fent cercles. M'aturo, miro endavant i endarrera, a la dreta i a l'esquerra. Sembla que per les escales que hi ha al final del passadís no hi havia passat encara, vaig cap allà mentres una gota de suor freda ressegueix poc a poc el lateral de la meva cara. Per fi! Al fons sembla que intueixo una sortida. Em dirigeixo cap a ella quan una sirena comença a sonar amb força, segons després una multitud de gent baixa per aquella sortida. El silenci queda definitivament trencat pels motors dels avions que sobrevolen la ciutat. Sento un gran espetec prop meu. Tremolant, mort de por, tanco els ulls.