Barcelona en paraigua

Plou, fa uns dies que no para de ploure. I per si a algú encara li quedava algun dubte de que la tardor havia arribat a la ciutat, el vent també ha decidit venir de visita. Tremolen les branques dels arbres, i si un s'hi fixa pot escoltar com xoquen les unes amb les altres.
Des de la carretera de les aigües es pot veure com la foscor envaeix el cel. Tot és gris i em sembla estar presenciant la fi del món, o almenys la fi d'aquesta ciutat, quan de sobte un fort cop de vent fa que el paraigua s'aixequi molt violentment. No m'oposo a la força del vent; és més, deixo el meu cos mort i en pocs segons els meus peus ja no estan enganxats al terra. No m'ho puc creure, estic enlairant-me. Sense cap tipus de control i a batzegades, però estic volant. Com si d'una fulla es tractés vaig allà on determina el vent, sense rumb.
Al principi avançava lentament, però desde que aquell corrent m'ha enlairat encara més amunt vaig a una velocitat tan alta que fa que atravessi el barri d'Horta i el Carmel sense quasi bé adonar-me'n. Tinc el temps just per situar el passeig de Gràcia i després veure com les Rambles avui s'han buidat d'estàtues humanes, de gent passejant i de turistes prenent cervesses a les terrasses. Fixo la vista en l'estàtua de Colom, sembla que em vulgui indicar la direcció cap a on em portarà el vent i per primer cop sento por. No vull abandonar la meva ciutat.