La Marina

La Marina no creia en els desitjos que es demanen després de les campanades de cap d'any, ni en els de després de veure un estel fugaç. Tampoc en els que any rera any li recorden que demani mentres bufa les espelmes d'aniversari. I es que ja feia molts anys que a la Marina no se li complien els desitjos.
La Laura en canvi encara hi creu. Per això, quan passava pel costat de la Marina, li va preguntar que volia que li demanés a la seva carta als reis. Sense pensar-s'ho massa i només per acontentar la Laura, va dir-li que salut i treball. La Laura no entenia perquè no demanava cap joc o cap nina. Li estranyava que ni tan sols demanés el que solen demanar les persones grans com roba o joies. Tot i així la Laura va agafar el boli al seu pare i al final de la carta va afegir salut i treball per la Marina.

Al cap d'unes setmanes (algunes setmanes després del dia de reis), la Marina va veure com algú havia deixat una jaqueta al costat del container, just davant de la cantonada on la Marina hi passa la major part de la nit, o tota la nit quan no hi ha feina. Allà estava aquella jaqueta, com si esperés a ser agafada per algun fredolic amb urgències. La Marina no era fredolica, i tampoc tenia urgencies, però haurieu de saber que li faltava calor, més calor que la que qualsevol jaqueta et pugui donar. Va ser ella qui finalment s'en va endur la jaqueta. I amb la jaqueta va evitar els costipats habituals de cada hivern. Una d'aquestes fredes nits d'hivern, la Marina va veure com queia un estel fugaç. Com ara tornava a creure en els desitjos, va fer allò que havia deixat de fer molt temps enrera. Va tancar els ulls i va desitjar amb totes les seves forces que la Laura tingués una vida molt diferent a la seva.