Desde darrera la porta del pati veig com el Manel li passa la pilota al Mohammed. El Mohammed no es pregunta on va néixer el Manel, tampoc el Manel ho fa.
Me n'adono també que en una altra punta del patí la Laia li amaga les caniques a la Jenny. Ni una ni l'altra saben on van néixer els pares de l'altra.
I sota la canasta l'Ahmed i en Gustavo somien en arribar algun dia a tocar la xarxa. No es pregunten quanta distància hi havia entre ells quan van néixer.
Els miro i trobo genial que un noi marroquí jugui amb un català alhora que la nena catalana li gasta una broma a la colombiana. Com també em sembla divertit que un nen pakistaní i un sur-americà comparteixin un mateix desig. Aleshores és quan m'adono que tinc la ment corrompuda, bruta. Que ja no sóc capaç de mirar amb els mateixos ulls amb que ho fan els nens. I tu?
dimecres, de desembre 19, 2007
A l'hora del pati
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Aquest és el pa de cada dia, i el que visc jo cada dia. I a la llarga, no caldrà ni que et facis les preguntes, ja que serà tan normal que ningú no pensarà si hi ha cap diferència.
M'ha agradat el teu post!
Publica un comentari a l'entrada