Estimar-se a si mateix

Vaig acostar-me a escoltar aquella àvia asseguda al banc de la plaça Orfila. Amb la seva veu suau havia aconseguit captar l'atenció de tots els marrecs que fins feia ben poc donàven patades a una pilota, en un intent desorganitzat de partit de futbol.
Els explicava que feia molt i molt temps hi havia un noi que s'asseia dia sí dia també en aquella mateixa plaça on ara estaven ells. Deia que feia tant temps que encara no existia el banc on estaven asseguts, ni l'ajuntament del barri, ni el Palomar, ni res del que ara podien veure. I mentres els nens i nenes que l'envoltaven es miraven la plaça de dalt a baix, els hi va dir que aquest noi, que cada tarda estava sol, assegut al terra de la plaça, no volia tenir amics ni amigues.
La nena del vestit rosa la va interrompre - "Perquè??" - doncs no li entrava al cap que algú no volgués tenir amics ni amigues. L'àvia llavors se la va mirar i li va dir que estava sol per por. Perquè tenia por de fer amics. Es pensava que ningú l'entendria, que era tan avorrit que ningú voldria estar amb ell i que era tan ruc que tothom se'n riuria d'ell. A més -va afegir- quan algú intentava acostar-s'hi ell s'allunyava ràpidament, no volia que vinguesin a fer-li burles.
Tot seguit l'àvia allunyà la vista de la nena i mirà cap a tots i totes per dir-los que era tan pobre l'amor que el noi sentia cap a ell mateix que fins i tot va cridar l'atenció dels déus. Només ells coneixien el gran valor que atesorava dins seu. Però ni tan sols ells podien saber el perquè no volia estimar-se, perquè no apreciava totes les virtuts que tenia, que no eren poques.
Els va dir que alguns anys més tard aquell noi va morir. La gent de la vila- recordant el passat de l'actual barri de Sant Andreu- deien que havia mort de pena. Però no sabien que els déus no havien oblidat al noi. Així van decidir que, excepcionalment, el reencarnarien en un noi i en una noia alhora. I que escriurien en el llibre dels destins que en alguna o altra vida les 2 parts es tornesin a trobar per, aquest cop sí, apreciar totes les seves virtuts. Per estimar-se. Per estimar com mai ningú havia estimat encara.

Podria haver estat el final de la història, però l'àvia va suavitzar llavors encara més la seva veu. I va dir-los que aquestes dues parts poden estar ara a qualsevol lloc. Qui sap si encara s'han de trobar. Qui sap si no era algú d'ells.
Quan l'àvia semblava haver acabat de xerrar, la mateixa nena que abans l'havia interromput se la mirà entusiasmada i li va preguntar que si fos ella una de les dues meitats com sabria on era l'altra. L'àvia va deixar una pausa i amb tendresa li va dir: "Tard o d'hora te n'adonaràs". I ara sí, l'àvia es va aixecar i enfilà el camí de retorn. Allunyant-se poc a poc, com totes les àvies.