Visions

Havia vist en centenars de películes al protagonista fregar-se els ulls per esbaïr les visions que tenia. Impulsivament, decideixo imitar-los, però no obtinc el mateix resultat.
Hauria jurat que aquest camí ample i frondós pel que em trobo era abans la Gran Via. Segueixo caminant fins a topar-me amb un riu que passa just per on la meva ment hi situa el carrer Sardenya. El segueixo cap amunt, no hi ha rastre de vida humana. Tampoc allà on, si la meva orientació no falla, hi hauria de trobar la Diagonal i on em torno a topar amb un altre camí. Aquest cop més ample i sense gaire vegetació. Allà prenc la decissió de seguir els carrers, ara convertits en camins, que m'acostin al Tibidabo.
Tot i que m'ho esperava, no puc deixar de sorpredre'm quan em trobo davant la muntanya. Encara que el sol faci estona que ha deixat de brillar, no puc evitar que la suor empapi la meva pell a mesura que vaig pujant les rampes que m'acosten al final del camí. Però no m'aturo, tinc una necessitat irracional d' arribar adalt. Quan per fi tinc la cima a tocar corro cap a ella. No trigo massa a arribar-hi. Alço la vista i miro avall. Veig llums, carrers, edificis il·luminats... Em frego amb força els ulls.