Noto com la sang em regalima per la cara, però no sé si em baixa del nas o si és la sang que se m'ha anat acumulant a la boca. Tot i així, no noto mal a la cara. Deu ser perquè les primeres patades han estat a les costelles i em fan un mal tan intens que camuflen qualsevol altre dolor. M'atreviria a dir que m'havia quedat inconscient més per no haver de soportar aquest mal tan terrible, com si se m'esquerdessin les costelles una a una, que no pas dels reiterats cops al cap.
Gasto les poques forces que em queden provant d'aixecar-me, però les cames em fallen. També em fallen els reflexos i la cara s'emporta tot l'impacte contra l'asfalt. I això fa que enyori la suau terra del desert. Segons després tanco els ulls i pel cap em passen les imatges de quan era petit i cantavem amb els amics a la sortida de l'escola, de quan era més gran i acompanyava a la mare a buscar aigua al pou. De les terres que cultivava amb el pare, del Jamal parlant-me sobre les seves experiències a Europa. Mica a mica deixo de sentir dolor. Provo ara d'obrir els ulls, però ja no puc. Tot és fosc.
dilluns, d’agost 25, 2008
El desert
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Quina història més trista! La vida és cruel!
M'encanta la història, per a mi una de les més xules que has escrit! Encara que tal i com diu l'alba és trista i la vida cruel... però el costat positiu és que almenys el "noi" té bons records, no??
Publica un comentari a l'entrada